PORTAL    D'ON VENIM    FOTOS I VÍDEOS



Sortida final de temporada: Pic de Bastiments (2881 m)

Data: 30 de juny 2018
Assistents: 14
Distància: 8,5 km
Altitud: 2881 m

Apunts de l’etapa:
L’aproximació al punt de sortida, l’aparcament de l’estació d’esquí Vallter 2000, la fem amb cotxes particulars. Comencem la pujada enmig de boscos de pi roig i seguint el curs del riuet que baixa directament de dalt de la muntanya fruït del desglaç. La pujada és forta i entremig hi ha alguns graons no aptes per a gent baixeta. Un cop s’acaba el bosc vam arribar al refugi d’Ull de Ter, situat en un pla que és l’inici del circ d’Ull de Ter.
Aviat es formen dos grups, el que va directe cap el cim i el que va pujant xino-xano. El primer grup puja d’una tirada i esmorza dalt del cim. El segon ho fa al Coll de la Marrana (perdó, li diuen així) i després inicia l’ascensió per un camí serpentejant amb un pendent bastant fort. El paisatge és típicament pirinenc, d’una bellesa que corprèn. D’una banda tenim la vall del Ter fins a Setcases i mes enllà; de l’altra, la vall de Coma de Vaca, camí que porta fins a Núria, una travessa molt freqüentada per excursionistes. Des del cim es veuen la Vall del Conflent i, al fons, tots els cims del Pirineu fins la ratlla d’Osca. Per sota, un àliga planeja amb el seu vol majestuós aprofitant l’aire. Entremig, clapes de neu i un petit llac alpí. Al cim, el vèrtex geodèsic que marca l’altitud.
Baixem amb prudència pel mateix camí de pujada fins al refugi i l’aparcament. L’arribada es va fent de forma esglaonada i passa més d’una hora entre els primers i els últims.
Agafem el cotxe fins al poble de Tregurà per dinar a l’hotel El serrat (Ca la Rosa). Arribem tard i ens hem d’esperar a l’últim torn, però no hi fa res, tenim gana i bon humor.
El dinar és com de festa major amb plats abundants i ben servits. Però el menjar és una part, la tertúlia i el debat són intensos. Es parla i s’escolta i s’aprenen un munt de coses. Per exemple, la diferència entre un ànec amb peres i un xai amb peres (no es fàcil, sobretot si no li veus el cap a la bèstia). També aprenem què és el vegetarianisme (un menja un llenguado amb escamarlans, mentre que tot els altres mengem la carn). Els temes no s’acaben i l’estona tot i ser llarga es fa curta. Per acabar, “el català, uns postres que consisteixen en un gelat de torró amb ratafia, és el que té més èxit; a alguns no els agrada el torró però és igual. I per acabar, en Francesc convida a una copa de cava perquè inicia un altre dècada, esperem que il·lusionant. Als postres s’hi afegeix la mestressa, la Rosa, que ens il·lustra sobre l’actualitat de la Vall de Camprodon, i ens explica sucoses anècdotes del seu hotel de muntanya. Hauria d’escriure un llibre. En fi comptat i debatut s’ha fet tard, i agafant els cotxes creuem totes aquestes valls verdes i ufanoses, de colors vius i lluents que ens porten sense adonar-nos a la nostra ciutat.
Ha estat un dia complet en el qual l’esforç físic, el paisatge, un bon dinar, una bona conversa i una bona companyia ens han oxigenat el cos i l’esperit. Sortim millor que quan hem arribat.
A reveure companys i companyes.

Veure fotos