PORTAL    D'ON VENIM    FOTOS I VÍDEOS



GR 5
Etapa 15 i darrera:
Sant Martí del Montnegre - Canet de Mar

Data: 9 de març 2019
Assistents: 17
Distància: 16,5 km

El sol despunta sobre el mar blau i tots el colors tenyeixen l’horitzó, quan l’autocar corre per la carretera. Desprès de Sant Celoni agafem un camí de terra que no s’acaba mai i arribem a Sant Martí del Montnegre. Pel mig del camí tres cabretes salvatges travessen tranquil·lament davant nostre.
L’excursió s’inicia a les 8,15, fa fresqueta. Comencem, com cal, amb una bona pujada que ens desperta la musculatura i ens fa bufar. Caminem per una pista ampla i polsosa, entremig de boscos d’alzines i castanyers. Pugem fins al Coll de les Basses i descendim per un pendent bastant fort, en un terreny relliscós per les pedres i el sauló. Passem per l’antiga masia de Can Vives amb diverses construccions enrunades i un mur gruixut de pedra que delimita el camí.
Esmorzem en una cruïlla, amb galetes del Montseny, vi i café; algú s’apanya amb un mig seient i una paret on recolzar-se. Mentre esmorzem, un ocell molt gran (potser un voltor) va volant en cercles. Continuem i veiem la petita ermita de la Salut al costat del camí, prop de Sant Iscle de Vallalta.
Després de Sant Iscle, remuntem altra vegada per una pista ampla entremig de cases aïllades i amb bon aspecte, i després entre pinedes. El sol comença a apretar de valent. Seguim pujant, sempre en direcció sud, fins a la creu de Canet o Pedracastell, amb unes vistes privilegiades sobre el poble de Canet i bona part de la costa del Maresme; allà una noia d’un esplai ens fa la foto de grup al peu de la creu. I anem baixant per la pista fins que arribem a Canet de Mar, amb final al santuari de la Misericòrdia.
Avui ha estat, doncs, final d’etapa i final de tota la ruta del GR-5, amb un total de 214 km, fets en 15 etapes. Varem sortir del mar i al mar hem tornat. Durant el curs d’aquest any hem gaudit d’un tros d’aquest país nostre tan bonic, i sempre sense pluja tret del primer dia, la que coneixem com a "etapa 0", perquè va ploure fort a Siges en el moment de la sortida i no vam gosar endinsar-nos pel Garraf sense possibilitats d'aixopluc.

Veure fotos

GR 5
Etapa 14: Campins - Sant Martí del Montnegre

Data: 23 de febrer 2019
Assistents: 17
Distància: 15 km

Apunts de l’etapa:
Dia primaveral, esplèndid per caminar per la muntanya. Fa dies que no plou i això ja es nota molt en la vegetació, sobretot en les zones més assolellades. Els camins també estan secs i polsosos. “Que llueva, que llueva, la Virgen de la Cueva...” cantàvem quan érem petits.
La ruta d’avui ha estat relativament fàcil, sobretot pel traçat molt ben indicat. Tanmateix, ja se sap, si has de pujar prop de 400 metres de desnivell, tard o d’hora t’hi has de ficar. La cosa és més emprenyadora quan, havent remuntat una bona part de la pujada, el camí torna a baixar un centenar de metres per creuar una riera i, au, torna a pujar que no ha estat res.
La primera part de la jornada ha estat un passeig des de Campins fins a Sant Celoni. Una baixadeta prolongada amb vistes al Montseny i, al fons, la vall de la Tordera. Només una curiosa i singular edificació, “Can Pitarra”, ha trencat la monotonia d’aquest tram de paisatge folrat d’alzines.
Esmorzar a Sant Celoni, en un raconet d’un parc al costat de la Riera de Pertegàs que baixa del Montseny i desaigua a la Tordera. Cal reposar forces perquè a partir d’ara, després de passar el pont del riu i l’autopista, comença la pujada a la serralada del Montnegre. Primera part del camí asfaltat, passem per un parell d’urbanitzacions, la fila de caminants s’estira. Les pujades ja ho tenen això, tothom marxa al seu ritme. Primer reagrupament en el punt que deixem la pista que segueixen els cotxes per pujar al santuari de Sant Martí. El GR es devia per un camí a la dreta per estalviar el trànsit. Aquí, algú s'hi deixa un dels bastons de caminar que recuperarà a la baixada amb l’autocar. Cues de pansa!
Fins al final d’etapa, el que hem dit: anar pujant, baixada a la riera de Montenegre per passar-la a gual, seguir per un camí ben fressat, i anar remuntant, no sense esforç, fins a retrobar la pista dels cotxes, pràcticament a l’alçada del coll d’en Ginestar on hi ha un restaurant i el santuari de Sant Martí del Montnegre. Els assedegats caminants han retut visita a aquests dos llocs tan emblemàtics d’aquesta esplèndida serralada.

Veure fotos

GR 5
Etapa 13: Montseny - Campins

Data: 9 de febrer 2019
Assistents: 22
Distància: 17 km

Apunts de l’etapa:
Avui som una bona colla i anem amb un autocar gran de luxe. Comencem l’excursió al poble del Montseny, a les 8,15 del mati, fa una temperatura agradable, i conforme vagi avançant el dia farà més calor, ens haurem de treure roba d’abric.
Tot el recorregut transcorre pels boscos del baix Montseny formats per alzines, roures, algun pi i amb el sotabosc bastant net, es nota que s’està treballant en la neteja. Els camins estan ben traçats, en general amples que van fent dreceres de les pistes asfaltades que travessen el massís. El bosc és espès i el cel està ennuvolat la major part del dia. Tot està en calma i l’arbreda ens embolcalla amorosament, fa bo anar xerrant i gaudir del moment. Arribem al Pla Jugar, travessat per la carretera que va a Santa Fe, al fons es veu clarament el cim del Turó de l’Home. Aquí fem la parada per esmorzar, amb bota de vi, cafè i anís, complert.
Ja refets, anem baixant per un bosc d’alzines amb el camí entapissat de fulles seques. Ens trobem amb algunes fonts (algunes seques), una cabana de llenyataire (més aviat és com un clot). Travessem rieres, plenes d’aigua, sobre ponts de fustes i arribem al càmping de Fontmartina de la Diputació de Barcelona i amb un punt d’informació.
Trobem diversos masos escampats i col·locats estratègicament sobre feixes guanyades al pendent del terreny. Un d’ells és Can Riera de Ciuret, conjunt d’edificacions important, ara un restaurant, com tants n’hi ha.
Ara el ritme de la caminada que hem agafat, aviat veiem les edificacions del poble de Campins, escampades per la vall oberta, final de l’excursió. Però avui hi ha sorpresa, perquè tenim “paella de muntanya” a Can Joan. De fet l’excursió es podria titular així (la paella d’en Joan). En Joan, és un membre més del grup i ens ha ofert casa seva i convidat a una paella magnifica, acompanyada de bons vins. Primer un aperitiu amb cervesa, patates fregides, fuet, olives, etc.
I de postres, juntament amb la fruita i altres, un tastet de licors de la zona que ens ha refet els ànims i despertat l’eufòria i alguns s’han atrevit, fins i tot, a cantar. L’ambient ha estat de festa major. La conversa i la xerinola han durat una bona estona. Desprès hem marxat xino-xano, amb el sol encara viu, cap a l’autocar que ens portat a casa.
En fi una jornada inoblidable. I, gràcies Joan!

Veure fotos

GR 5
Etapa 12: Collformic - Montseny

Data: 26 de gener 2019
Assistents: 12
Distància: 15 km

Apunts de l’etapa:
A punt d’arribar a Collformic amb l'autocar, l’horitzó es va omplint de llum suau amb tots els colors de l’albada, vermells, grocs, blaus, i resseguint els contorns de la muntanya anem albirant la vall al fons mentre el dia clareja. De manera que quan comencem l’excursió ja podem fer la fotografia inicial amb llum de dia.
Comencem desfent part del recorregut anterior des de Collformic fins al Pla del Café, pista ample i clapejada per la nevada de fa dos dies, no fa tant de fred (estem a 5º), no fa vent; quan pugem fins al pla albirem de nou tota la serralada del Pirineu, aquesta vegada amb les puntes més blanques.
Des del Pla del Café tombem a l’esquerra i deixem enrere les runes de l’antic mas. Costa trobar el primer senyal que indica el sender que baixa paral·lel al barranc i en direcció al Sot del Café. A estones el camí té un pendent força interessant per a les cabres; els humans hem de procurar no torçar-nos el peu i mantenir l’equilibri en precari. El terra és de pedres de pissarra deixades aleatòriament i en diferents formes; també està entapissat de fulles seques i aglans. El bosc, bastant espès, està format bàsicament per alzines i algun pi. El corriol és estret i ben traçat. Arribem a La Castanya, un gran mas amb una zona per estada al davant, al fons hi ha la riera de la Castanya, la qual travessarem a gual.
L’esmorzar l’hem fet abans i estem refets amb l’aliment i la bota de vi. Avui som poca gent però ferma, i ens prenem la caminada amb un afany més contemplatiu. Tot és bonic, el bosc profund, la vall, les vistes de les muntanyes llunyanes i la remor de les rieres que ens acompanya sempre. Alguns masos escampats aquí i allà: El Vilar, El Sot,...
Arribem al Molí de l’Adrobau que té la delicadesa de tenir un vàter cobert i obert al públic. Travessem la riera per un pont, i l’aigua és abundant.
En el camí hi ha una alzina molt gran i al darrera hi trobem la petita ermita romànica de Sant Martí del Montseny. Des d’aquí anem trencant i fent drecera per corriols fins arribar a la carreter, al costat d’un restaurant. La pista deixa la carretera i pel darrera i entremig d’alguna casa arribem a la carretera que puja al poble de Montseny on, com és habitual, al final fem la cervesa ben merescuda.
En resum un dia esplèndid, temperatura en el punt ideal, camí divers i sempre canviant i bona companyia.

Veure fotos

GR 5
Etapa 11: Aiguafreda - Collformic

Data: 12 de gener 2019
Assistents: 17
Distància: 16 km

Apunts de l’etapa:
Comencem a una plaça del centre d’Aiguafreda, són les 8 del matí, encara és fosc i estem a -1º. Travessem la Riera de l’Avençó, que està mig gelada, per un pont metàl·lic i sortim del poble per un camí ample que s’enfila pel mig d’un bosc de pins i alzines. Tot el camí, fins el Pla del Café, és de pujada constant (uns 850 m. de desnivell). Tot el camí és una drecera que va coincidint i tallant amb una pista ample que serveix per l’explotació del bosc i accés a alguns masos. El bosc és atapeït i no veiem el sol fins molt amunt, el terra està format per grans lloses de pedra vermella típica del Montseny. A trossos el camí està creuat per una xarxa d’arrels dels arbres, gruixudes com un braç, a vegades formen com graons, també està entapissat de fulles seques i aglans. És ample i ben traçat i està molt ben indicat.

Quan arribem bastant amunt ens toca el sol de ple i comencem a treure’ns roba d’abric (realment preveiem més fred del que fa). Arribem a l’esplanada de Can Bellver, un conjunt magnific d’edificacions que, juntament amb Ca l’Agustí, gestiona la Diputació de Barcelona. Aquesta esplanada forma una terrassa esplèndida per gaudir del paisatge. Al sud la vista comprèn fins el cim del Tibidabo (Barcelona) i al nord es destaca la línia de cims del prepirineu tacats de blanc per la neu. Davant tenim el castell del Tagamanent, els Cingles de Bertí, Sant Llorenç del Munt, etc, es una panoràmica de mes de 180º, avui amb un cel clar i sol.

A partir d’aquí el terra és d’un color vermellós, hem deixat enrere el bosc i trobem la màquia entapissada de boixos, bruc, etc. El ritme és bo i aquesta vegada no tenim cap incident (apart d’una caminant que s’ha posat botes noves i li fan mal).

Marxem pel Pla de la Calma fins al paratge conegut com “el Cafè”, on hauríem de seguir muntanya avall fins al poble del Montseny, però ens desviem cap a Collformic, final d’etapa on prenem una merescuda cervesa, en un local mig buit, i desprès autocar i cap a casa. El ritme ha estat bo i el clima ideal fresquet al principi i amb sol. El final d’etapa és una variant per poder agafar l’autocar, ja que, no ho podíem fer d’altra manera. Aquest tram final l’haurem de repetir la propera etapa en sentit contrari fins “el Cafè”.

Veure fotos

GR 5
Etapa 10: Sant Miquel del Fai - Aiguafreda

Data: 29 de desembre 2018
Assistents: 16
Distància: 15 km

Apunts de l’etapa:

Iniciem l’etapa a Sant Miquel del Fai a les 8.00 del mati, fa gelor, estem a 4 graus. Som 16 persones, valentes i decidides, però això ja ho veurem. Havíem de ser 19, però 3 han fallat per algun motiu o altre, i tenim una nova adquisició en Joan.

D’entrada, travessem a gual el riu Rossinyol, i sort que no baixa aigua, a l’altra banda ens trobem amb una paret vertical de pedra i no es veu camí per enlloc, però més enllà una graonada feta per gegants s’enfila ràpida i dificultosament per sobre del primer cingle. Ens trobem desprès en un sender entremig de bosc baix, amb abundant vegetació. Quan despunta el sol observem a baix la plana i la vegetació tota gebrada, lluny a l’horitzó una massa de núvols dels quals emergeixen els turons, tot un espectacle de colors difuminats i esfilagarsats. Aquest bosc ha patit incendis fa alguns anys i els arbusts i la màquia han repoblat amb eficàcia aquestes cingleres, acompanyats de pins, i alzines. A estones el camí esta entapissat d’aglans, i també de fulles mortes pròpies del temps.

El camí segueix una cota de nivell constant a mitja cinglera. M’imagino caminant per aquí els nostres avantpassats ibers que van construir aquesta ruta per no pagar impostos als romans que tenien millors carreteres més avall.

A dalt de les cingleres, camins amples de doble circulació pels carros i, algunes masies, runes de antics masos, camps de conreu, alguns encara en actiu. Aquesta zona, com moltes està despoblada de fa temps.

Ens desviem una mica del camí per esmorzar a Sant Pere de Bertí, allà reposem forces prenem l’entrepà reat amb bon vi, cafè, bombons i xocolata. Sant Pere de Bertí és una construcció romànica, i la part més antiga data del segle X, però les construccions actuals son del s. XV i afegits posteriors; està ben situada. En un extrem hi ha una petita construcció porxada que és un “comunidor” des d’on el capellà beneïa els camps perquè tinguessin bones collites.

Bona part del camí anem carenant amb bones vistes sobre la vall del Congost, ara la pista és ampla i agradable. Però ai, “lo” bo s’acaba, és just llavors que el nostre “jefe” se li acut fer una drecera, però no és cap drecera sinó un torrent sec que baixa en vertical (la guia de l’excursió ja avisa). Però nosaltres seguim el “jefe” i avall, amb compte de no caure i trencar-te alguna cosa. Quan arribem a baix veiem que hi havia un camí mes fàcil per arribar al mateix lloc.

Més avall, arribem a una masia i, pel costat, un petit corriol enmig del bosc ens porta a Valldeneu, una ermita amb cementiri, i amb accés fàcil amb cotxe. A partir d’aquí tot és pista ample fins arribar a Sant Martí de Centelles i Aiguafreda.

Sortosament ningú ha pres mal, excepte un esquinç en un turmell. Penso que “el jefe” a cada sortida ens posa a prova per veure què som capaços de fer.

Veure fotos

GR 5
Etapa 9: Sant Llorenç Savall - Sant Miquel del Fai

Data: 1 de desembre 2018
Assistents: 18
Distància: 15 km

Apunts de l’etapa:

Arribem amb l’autocar a Sant Feliu de Codines. El xofer ens havia dit que la carretera a Sant Miquel del Fai estava tallada. Sabíem que el recinte ho està per reformes, però ens estranyava que la carretera també i ho em volgut confirmar. Per això, abans d’anar al punt de sortida prop de Gallifa, hem baixat a la plaça del poble a preguntar. Mentrestant alguns aprofiten per fer el cafè o “carajillo”, comprar taronges a la fira, etc.

De Gallifa, en conservem la imatge llunyana de l’ermita del castell, encimbellat i el poble allargassat seguint la carretera. (Fem un apunt: a Gallifa s’hi estava mossèn Dalmau, molt peculiar, catalanista i amant de la natura que va batejar l’ermita amb el nom de Mare de Déu de l’Ecologia).

El camí comença molt millor que l’última vegada, es ample, i ben traçat i ens endinsem en un entorn de boscos que continuen fins a l’infinit, clapejats aci i allà per algunes terres de conreu; a penes es veuen masos o cases de pagès. La humitat i les pluges han permès aflorar una sobreabundància de tota mena de bolets. El experts, sempre amb un ull alerta, s'han posat les botes. Al fons d’una vall albirem Sant Sebastià de Montmajor, quatre cases amb una ermita romànica.

Arribem a una cruïlla i dubtem, davant nostre continua una pista magnífica, ample, com Déu mana, però no, nosaltres com que som excursionistes hem de seguir un corriol mig amagat en el bosc, embarrat, atapeït i embardissat. A estones sembla que seguim els camins de l’aigua, tant es així que en un punt el camí es un rierol a tot l’ample que hem de travessa. Uns companys col·loquen pedres en el llit per tal de facilitar el pas i algú, que no ho veu clar, tira pel mig del rierol (En Riera, és clar!). Amb penes i treballs anem avançant. Pel camí, uns esbarzers que ens diuen “esgarrapa cristos” se’ns aferren als vestits, les branques baixes ens amenacen la closca, el camí tot i així té el seu encant, el terra és tot entapissat de les fulles caigudes, l’ambient ple d’humitat, els arbres no massa grans però atapeïts, en fi és una selva a petita escala.

En un tram del camí vam haver de sobrepassar una cascada relliscosa i, desprès, vàrem trobar un banc natural fet per l’arrel d’un gran arbre. Semblava posada a posta i es va aprofitar per esmorzar. En acabar, com sempre, muntanya amunt.

Arribem a la vista del poble de Sant Feliu de Codines, que abordem des de dalt i podem entreveure la seva extensió i el seu entorn.

En arribar a una plaça del poble ja ens esperava una coral que ens va cantar en exclusiva una peça del Llibre de la Selva. Va ser un detall maco.

El camí cap a Sant Miquel del Fai ressegueix el perfil de la muntanya a una cota més o menys constant, corriol atrapat entre la paret de la muntanya i el cingle, amb vistes que es van obrint cap a la vall del Tenes, acostant-nos a la bellesa de Sant Miquel. La construcció adossada es veu perfectament des de dalt i també el salt d’aigua que davalla pel davant la construcció. Aquest tram és espectacular i sobretot desprès d’haver caminat tota l’estona entremig d’un bosc ombrívol.

Al final aterrem a la carretera que duu al recinte que, com deia, ara és tancat per obres. Aquí ens espera l’autocar. Ha estat una excursió agradable i sense incidents, ningú s’ha perdut ni ha pres mal.

Veure fotos

GR 5
Etapa 8: Coll d'Estenalles - Sant Llorenç Savall

Data: 17 de novembre 2018
Assistents: 20
Distància: 12 km

Apunts de l’etapa:

Comencem a caminar des del mateix aparcament del Coll d’Estenalles, a les 8,15 aproximadament. Allà mateix hi ha el centre d’interpretació del Parc Natural de Sant Llorenç i la Serra de l’Obac. Enfilem per un camí cimentat en direcció al Coll de les Eres. El cel està ennuvolat i estarà així tot el mati, fa fresqueta i és agradable, i com quasi sempre anem sols.

En el coll hi ha una bifurcació, un camí va cap el Montcau, l’altre en direcció a La Mola i l’altre, que es el que agafarem, baixa cap a Sant Llorenç Savall. Un cop aquí decidim pujar al Montcau, que és a prop. Hi pugem quasi la meitat del grup, hi ha un fort pendent, el terra es conglomerat i està molt polit pels elements. A dalt hi ha una vista que domina tot el volt de 360º, però a causa als núvols i la boira perdem part de visió del paisatge.

El paisatge és corprenedor. Em recorda els “tepuis” de la selva de Veneçuela. Són com torres de pedra de diferents formes i volumetria entre profunds barrancs i coberts de vegetació; és com un paisatge verge que ens trasllades a la prehistòria. Des del cim d’aquestes “torres altíssimes” davallen cascades com filets d’aigua.

Des del coll davallem en forta pendent cap al fons de la vall del Llor. Més que un camí és un senderol ple de trampes i dificultats; el terra està relliscós a causa de les fortes pluges dels dies anteriors, les pedres llisquen perillosament, els arbres amb les branques baixes amenacen d’esberlar-te el cap, les lianes s’entortolliguen als peus, en fi tot el llarg recorregut és dificultós i molts caiem a terra en algun moment o altre. Sembla un terreny apte per entrenar a “forces especials dels boines verdes, ràngers, etc”. Sort que som un equip, entrenat i valent.

Seguim per aquest sender fins arribar a un lloc apte per esmorzar, on reposem forces afegint estimulants, com la bota de vi, cafè, anís i altres, que ens revifen. I au, altre cop el mateix sender i vigila que no caiguis.

Aigua arreu, per rieres i rierols, i la font del Llor. La guia diu “el camí baixa molt fort entre molta vegetació”, ja avisa, però avui s’hi afegeix la dificultat del terra relliscós. Ens equivoquem una vegada perquè, com passa sovint, alguns senyals estan en el lloc equivocat, sort de “l’aparato” que ens avisa.

Passem pel costat del Marquet de la Roca, un conjunt d’edificacions modernistes fetes amb totxo vermell que està situat en un lloc estratègic.

Arribem a un mas que es diu l’Alzina de l’Era i ens adonem que una tercera part del grup no hi és, llavors alguns exploradors en punta van a buscar-los i els altres seguim, pensant que segurament han agafat una altra desviació, com efectivament es va demostrar. De tota manera el camí que seguim ara, una pista ample està indicada correctament.

L’ultima part del camí no és camí, ni és res, més aviat una trinxera per on passa l’aigua i nosaltres, amb els peus dins l’aigua i el fang fins els turmells, seguim com podem amb compte de no relliscar.

Finalment, arribem a Sant Llorenç Savall i parem a esperar l’autocar. Per avui ja n’hi ha prou, que és tard i vol ploure.

(Per cert, el conveni que tenim amb sant Pere és plenament vigent, avui hem aprofitat l’escletxa entre dies plujosos, no ens ha plogut ni una gota).

Veure fotos

GR 5
Etapa 7: Rellinars - Coll d'Estenalles

Data: 3 de novembre 2018
Assistents: 15
Distància: 13,6 km

Apunts de l’etapa:
• Malgrat que estem en ple “pont” de Tots Sants, s’han pogut reunir 15 caminants per fer aquesta etapa, fins i tot a dos d’absents des de feia un cert temps. Benvinguts de nou! L’autocar, adequat al nombre reduït de passatgers, ha estat un “Mercedes” petit i molt coquetó. Tot un luxe.
• En arribar a Rellinars, cap a les 8 del matí, encara hi havia força boira matinera i el temps fresquet. Els cafès, en algun cas amb “aigua de Badalona”, han permès posar en marxa el cos i l’esperit.
• Comencem a caminar per Rellinars amb boira però no gaire estona perquè, ben aviat, ha escampat i s’ha gaudit d’un dia esplèndid, sol no excessiu i bona temperatura.
• S’ha de remarcar que ha estat una de les etapes més boniques d’aquest GR5. Es travessa d’oest a est el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac amb els seus boscos de velles alzines i el vermell del conglomerat característic de la zona. Aquest GR és el dels parcs naturals. En tot moment hem tingut al darrera la preciosa silueta de la muntanya de Montserrat que van pujar i baixar fa dues etapes. Cap a la segona part de la caminada hem pogut contemplar de lluny el Pirineu amb una capa de neu al seu cim. També s’ha pogut contemplar la silueta del Montcau.
• I el distès moment de l’esmorzar que no falti! Ho hem fet al anomenat Coll de Correu, on encara a l’ombra feia una mica de fresqueta però no al sol.
• El camí està bastant ben senyalitzat encara que en algun moment on calia hi mancava informació. El recorregut és ple de colls i collets: coll de Correu, collet Gran, coll de les Tres Creus, coll de Boix, coll de Garganta... Des de la sortida a Rellinars fins La Mata (el punt més alt d’avui) el desnivell és de uns 600 metres, de totes maneres s’ha de dir que no ha estat dur. Gran part de la caminada s’ha fet pujant de forma constant.
• Poc abans del final s’ha passat pel costat de l’ermita de Sant Jaume. Per visitar-la (només per fora, com sempre) calia fer una pujadeta extra, i baixada posterior. Molts dels caminadors han obviat aquesta visita, però alguns més animosos sí que ho han fet.
• Durant el trajecte ens hem creuat amb alguns ciclistes i, ja cap al final, amb bastanta de gent caminadora.
• El final d’etapa a estat al Centre d’Informació del Coll d’Estenalles. Al pàrquing, on ens esperava l’autocar, també hi havia una gran quantitat de cotxes particulars de gent que va a estirar les cames, a caçar bolets o altres activitats. De fet, l’etapa oficial seria fins Sant Llorenç Savall, però nosaltres ho deixem per la propera.
• El lloc de final d’etapa no ha permès fer la cerveseta, ni permetrà fer el talladet a l’inici de la següent. Que hi farem !

Veure fotos

GR 5
Etapa 6: Monistrol de Montserrat - Rellinars

Data: 20 d'octubre 2018
Assistents: 18
Distància: 12 km

Apunts de l’etapa:
Comencem a caminar des del mateix poble de Monistrol a les 8,15. Hi ha boira i una temperatura fresqueta, i tranquil·litat. Travessem el pont sobre el riu Llobregat que baixa ple i amarronat; unes cabretes autòctones se les campen per les vores del riu. Desprès de deixar les ultimes cases del barri de l’Estació enfilem per una calçada medieval amb unes grans lloses de pedra. Tot el terreny es de conglomerat , similar al de la muntanya de Montserrat i bosc baix.
El camí continua enmig d’un bosc amb alguns arbres i vegetació baixa. Aquest territori fa anys es va incendiar tot, i encara queden restes carbonitzades (poques); també rebroten antigues vinyes. El paisatge va resseguint antics bancals de vinya, fins i tot trobem una barraca de vinya en bon estat. En certs indrets es veuen les restes enrunades d’antigues cases de pagès, un antic hostal, testimoni d’un passat agrícola de molts anys, ara abandonat.
El dia es molt adient per a la caminada, el bosc està verd-lluent, com si l’acabessin de netejar. Es veu que ha plogut fins a la matinada. A nosaltres no ens va agafar pluja, aquest any continua vigent el conveni amb sant Pere i ens anem salvant. Tanmateix, el fang de rieres i rierols se’ns enganxa a les sabates. Tot fa olor de bosc, les plantes florides, els arbres amb els fruits a punt: figueres, cirerers d’arboç, algun bolet, etc. tot esplendorós.
També passem pel mig d’urbanitzacions dels anys setanta, que no acaben de ser res, amb solars buits, cases a mig fer i altres fetes a la mida de cada propietari, tot plegat trist i desemparat.
La senyalització del camí és millorable. Per exemple, en una cruïlla hi ha el senyal uns metres mes enllà de manera que, a vegades, cal tornar enrere. En fi, com sempre anem sols i no ens trobem ningú pel camí, envoltats del silenci del bosc, excepte alguna moto i alguns ciclistes (pocs). Portem un bon ritme i ens aturem a esmorzar al costat de les vies del tren (RENFE).
El camí és pla (segons el “jefe”), a mi em sembla que hi unes quantes pujades i baixades. El desnivell acumulat es de 300 m. (jefe) o 700 m. (segons l’aparell). Però, ja se sap, els “jefes” tenen una visió “més elevada, més per sobre”.
El camí es agradable, la companyia bona, la moral alta i sense adonar-nos ja veiem el poble al final, amb la corresponent baixada i un fort pendent. Durant tot el camí, hem tingut com a teló de fons el perfil de la muntanya de Montserrat difuminat en gris.
Quan arribem al poble i, com a premi al bon ritme que hem portat, el “jefe” ens deixa fer la cervesa al bar del poble. A l’autocar de tornada hi ha de tot: uns dormen com una soca, d’altres xerren com dues calàndries, altres canten baixet, etc.

Veure fotos

GR 5
Etapa 5: Collbató (Coves de Salnitre) - Monistrol de Montserrat

Data: 16 de juny 2018
Assistents: 12
Distància: 11 km

Apunts de l’etapa:
• Contràriament al que dèiem en el comentari de l’etapa anterior, i causa de l’ajornament fins al dia 30 de la sortida de fi de curs, avui encara s’ha pogut fer una etapa més del GR5, abans de l’aturada de l’estiu.
• Efectivament, avui hem sortit de Collbató (una mica més amunt, a les Coves de Salnitre), s’ha passat pel monestir de Montserrat i hem acabat a Monistrol de Montserrat. Etapa curta en quilòmetres però de forta pujada a la primera meitat i de forta baixada a la segona. Segons la distribució ‘oficial’ d’etapes, correspondria al final d’una etapa i l’inici de la següent.
• El temps ha estat bo, molt calorós ja. Sortosament, la pujada forta ha estat a la primera part del matí. Poc després de les 8 del matí, quan el sol encara estava baix, començàvem a pujar. La primera part de la baixada ha transcorregut per lloc més obacs, però en els darrers quilòmetres de la part baixa de la muntanya no hi havia ni un arbre i el sol ja apretava.
• A l’inici hi ha una mica de desnivell negatiu, però, ben aviat comença una forta pujada fins arribar a l’ermita de Sant Miquel, el punt més alt de la jornada. Tothom, al seu ritme, ha suat una mica la cansalada fins arribar a dalt. Mentre es va pujant el paisatge és emocionant. La muntanya de Montserrat ho és sempre pels catalans, per més vista que es tingui.
• Una vegada arribats a l’ermita de Sant Miquel, molt ben conservada, hem pogut esmorzar asseguts als bancs de pedra del porxo, de cara a la muntanya montserratina.
• Es reprèn la marxa, de moment, per arribar al monestir, on hem arribat quasi les 11 del matí, hora de la missa conventual, de manera que no s’ha pogut fer la visita al monestir i, alguns, han aprofitat per fer una breu visita al bar de la Plaça.
• Després, ha tocat baixar força i castigar una mica els genolls. El GR es reprèn pel camí de la Santa Cova fins que es deixa per seguir l’anomenat camí de les Aigües (per les canonades d’aigua que hi ha), amb una bona pila d’escales per anar baixant pel torrent empinat.
• Al peu del torrent i passant per l’estació elevadora d’aigües, el camí segueix més planer amb la impressionant vista a la muntanya, però ara al costat i a l’esquena. Finalment, ja es divisa Monistrol de Montserrat.
• Allà, al bar de la plaça, s’ha fet la “clareta” de rigor, o similar.
• L’autocar, que estava aparcat davant del camp de futbol, ens ha recollit, i cap a casa!
• Ara sí que, si no hi ha canvi de plans, podem dir que tornarem a reprendre el GR5 ja passat l’estiu.

Veure fotos

GR 5
Etapa 4: Can Parellada - Collbató (Coves de Salnitre)

Data: 3 de juny 2018
Assistents: 15
Distància: 14,6 km

Apunts de l’etapa:
• Abans de tot cal fer un primer aclariment. La teòrica quarta etapa està descrita des de Can Parellada fins el Monestir de Montserrat, però això implicaria uns 21 quilòmetres amb una forta pujada al final. Amb bon criteri, el nostre “monitor / organitzador” ho ha tallat per arribar només fins a les Coves de Salnitre, un quilòmetre més amunt de Collbató. Deixem per a la propera etapa la pujada, i baixa posterior, a la muntanya de Montserrat.
• El dia ha estat bastant ennuvolat, de manera que la calor no ha estat excessiva, cosa que és d’agrair.
• Durant la primera meitat hem trepitjat bastant d’asfalt, per un camí asfaltat i un tros de carretera per on hi transiten grans camions de brossa cap l’abocador proper. De totes maneres, hem pogut contemplar vinyes, camps de blat, oliveres, cirerers, etc. Ja cap a la segona meitat hem caminat per una riera i camins més boscosos amb molta ginesta florida. També hem creuat urbanitzacions, on els gossos de cada finca ens han bordat, alguns amb bastanta mala intenció. Hem tingut sempre al davant, com a guia, la venerada muntanya de Montserrat cap a on ens encaminem.
• A la urbanització La Serra Alta, superats els molestos lladrucs dels gossos, hem trobat una placeta amb bancs per seure (i algun aparell de gimnàstica), on s’ha aprofitat per esmorzar. L’esmorzar ha tingut un brillant final ja que, no solament hem tingut cafè i “gotes”, sinó que un dels caminants, que demà fa anys, ens ha convidat a vi dolç i bombons. Felicitats i gràcies Joan!
• El camí presentava desnivells negatius i positius, no molt accentuats però que hi eren. Passada la Riera de les Comes ja ha estat tot pujada fins al final de l’etapa.
• Com que anàvem sobrats de temps, sobretot perquè el desplaçament des de, i fins a, Badalona és curt, ens podem permetre el luxe de fer la cerveseta al final de cada etapa. Avui s’ha fet a Collbató, abans d’arribar l’espai final de les Coves. Entre l’esmorzar tranquil i aquests finals etapa potser ens estem relaxant una mica massa. Bé, sempre és bonic tenir una estona per fer petar la xarrada entre bons amics.
• Després del descans i una mica de visita a Collbató, s’ha pujat fins les Coves de Salnitre, tot passant pel costat de l’ermita de La Salut. A dalt, a l’aparcament del recinte, sempre a punt, ens esperava “el Bello”. I cap a casa a bona hora.
• Com que d’aquí dues setmanes farem la pujada a un cim i el dinar típics de final de curs, aquest GR5 serà reiniciat ja passat l’estiu. Caldrà que estiguem en forma.

Veure fotos

GR 5
Etapa 3: Gelida - Can Parellada

Data: 19 de maig 2018
Assistents: 13
Distància: 13,6 km

Apunts de l’etapa:
• Després del parèntesi per acabar el Meridià Verd, etapa pendent de Collformic a Cànoves, s’ha reprès el GR5 amb la tercera etapa des de Gelida fins a Can Parellada (Masquefa).
• El dia ja ha estat bastant calorós i el paisatge molt bonic. D’igual manera que l’etapa anterior, bona part de la caminada s’ha fet envoltats de vinyes i contemplant els ceps perfectament alineats tot esperant el moment que creixi el raïm i es pugui recollir amb la maquinària actual. En algun moment també hem tingut bosc, però no massa.
• El camí ha estat molt planer, amb un mínim de desnivells tant de pujada com de baixada. Avui podem dir que, a causa del poc desnivell i no gaires quilòmetres, ha estat una passejada relaxant. Ja va bé després de les dues darreres caminades que van ser bastant dures.
• Cal destacar que durant tota l’etapa hem tingut al davant, i com a referència, la bonica muntanya de Montserrat. Cap allà ens encaminem i a on, l’etapa propera o la següent, haurem pujar. Llavors sí que no ho serà de planera, l’etapa.
• La primera parada s’ha fet a Sant Llorenç d’Hortons on, a una placeta amb bancs, hem pogut esmorzar relaxadament. A l’acabar hem disposat de temps per entrar en un bar i fer-hi el cafetó o el que sigui (alguns col•laborant perquè no es perdin llocs de feina a la fabrica badalonina de l’Anís del Mono).
• Altra vegada en camí, hem anat fins a La Beguda Alta. Com que anàvem sobrats de temps per esperar l’autocar, hem pogut fer petar la xerrada tranquil•lament tot fent la tradicional “clareta” o similar de final d’etapa (tot i que faltava una mica per arribar-hi).
• Finalment, un quilòmetre més enllà, a Can Parellada, ens hem retrobat amb l’autocar, després d’esperar-lo una mica perquè estava aparcat en un altre lloc de la urbanització.
• Retorn a Badalona i arribada a casa a la una del migdia, al menys els que viuen a Badalona que no és tothom.

Veure fotos

GR 5
Etapa 2: Olesa de Bonesvalls - Gelida

Data: 21 d'abril 2018
Assistents: 21
Distància: 15,8 km

Apunts de l’etapa:
• Seguim avui un nou tram del GR5, d’Olesa de Bonesvalls fins la població de Gelida, dins la comarca de l’Alt Penedès.
• A l’arribar al punt de partida, les 8 del matí, s’ha intentat anar al mateix bar on vam celebrar el final de l’anterior, però estava tancat, de manera que hem començat sense aquest servei (o sense “anar al servei” per dir-ho d’altra manera).
• Al baixar de l’autocar feia una mica de fresqueta, però només començar a caminar i amb la primera pujadeta de la jornada aviat hem entrat en calor. S’ha de dir que hem tingut un dia molt solejat i de considerable calor.
• A l’igual que l’etapa anterior ens han acompanyat el perfum de la farigola ja florida, la vista del típic margalló i els típics espàrrecs que algú, amb molta vista, s’ha permès recollir-ne un bon manat (oi Joan?).
• Prop de l’Ordal s’ha fet l’aturada de rigor a la font de la placeta del costat de l’església de Sant Esteve d’Ordal. Cada vegada l’esmorzar és més complert: galetes, xocolates, ametlles, cafè, llet, sucre, anís del mono... Tot un luxe. Poc ens pensàvem la pujada i la baixada que ens esperaven!
• Després d’esmorzar, i per l’indret anomenat “Forn de Vidre”, s’ha arribat a la famosa carretera N-340, no tant transitada com històricament ho havia estat, però Déu-n’hi-do. De manera que l’hem creuat vigilant una mica. No s’ha passat per el nucli principal de l’Ordal.
• Després d’esmorzar i amb la motxilla una mica més buida, però amb la panxa més plena, hem tingut la primera dificultat de la etapa: una forta i llarga pujada. • Efectivament, la pujada ha estat considerable pensant que alguns de nosaltres ja no som “de la primera volada” ni molt menys. Uf! Però tot es supera.
• I després de la primera dificultat ha vingut la segona: una molt pronunciada baixada per un camí ple de pedres i pedretes. En general bona part del camí era ple de pedres que el fan molt empipador. Segons les condicions físiques de cadascú, per uns ha estat més difícil la pujada i per altres la baixada. Qui més qui menys ha patit una mica, però, endavant!
• Finalment, la cosa ha estat més relaxada. S’ha vist un pou de glaç i hem enfilat ja el camí cap a Gelida voltats de forces vinyes.
• En arribar a Gelida, el primer que es veu és el famós Castell de Gelida ubicat sobre un tossal a la dreta de l’Anoia. Poc després ja hem trobat “el bello”, tant desitjat al final de les etapes, que ens esperava. Aquí tampoc hem tingut sort amb els bars, però al costat de l’autocar hi havia el Pavelló Esportiu de Gelida on s’ha pogut anar als serveis i comprar alguna beguda a les màquines adients.
• Quan acabàvem de pujar a l’autocar i pensàvem que l’etapa d’avui ja passava a ser història (retorn ràpid a Badalona per autopista), hem tingut la sorpresa de la jornada. Sorpresa i ensurt. A la part del darrera de l’autocar, just a la darrera fila de seients, una mena d’explosió i un fum intents ens ha deixat blancs (oi May?). Cames ajudeu-me a baixar de l’autocar una mica esporuguits. Tranquils, simplement ha estat un extintor que s’ha disparat! Passat l’ensurt i una mica blancs, cap a casa. Hauria estat més complicat si hagués passat en ple viatge de retorn a velocitat d’autopista. Una nova anècdota per recordar en el futur.
• Ja a casa, algú s’ha fet una truita d’espàrrecs collits avui. Segurament s’haurà llepat els dits.

Veure fotos

GR 5
Etapa 1: Sitges - Olesa de Bonesvalls

Data: 7 d'abril 2018
Assistents: 23
Distància: 16,75 km

Apunts de l’etapa:

• A diferència de la etapa anterior fallida, avui sí que s’ha pogut començar aquest GR5. S’ha de dir que els més porucs temien pluja però no ha estat així. Bé, en realitat, hem tingut quatre gotes mal comptades durant uns breus moments. Per tant temperatura agradable, però força ennuvolat.
• No s’ha sortit de les platges de Sitges, ja que es va fer un petit recorregut el dia de la pluja i s’ha sortit una mica fora del centre de la població, concretament del polígon Les Pruelles.
• Només sortir ja ens hem endinsat al que és el primer parc natural que trepitjarem en aquest recorregut, concretament el Garraf.
• El parc del Garraf té una extensió de més de dotze mil hectàrees de paisatges secs i rocosos. L’acció de desgast de l’aigua i el vent sobre els materials càrstics ha originat un vast sistema de coves i avencs, molt apreciat pels practicants de l’espeleologia; cosa que no és el nostre cas.
• Ha estat un recorregut bonic, no excessivament dur entre caminets i senders i no s’ha passat per cap nucli de població. Vegetació abundant, farigola i el margalló típic de la zona.
• Cap el final ja hem pogut contemplar camps de cultiu dedicats a la vinya, a partir dels quals es produeixen els caves i els vins amb denominació d'origen Penedès.
• Poc abans del final s’arriba a un petit nucli, que alguns pensàvem que era ja final d’etapa, però es tracta de l'anomenat Hospital d’Olesa de Bonesvalls. Després de caminar una mica més sí que s’ha arribat a Olesa de Bonesvalls, on hem tingut temps de fer la cerveseta de rigor.
• En definitiva, hem començat l’etapa a la comarca del Garraf i hem acabat ja a l'Alt Penedés.

Veure fotos

GR 5
Etapa 0: Sitges - Sitges

Data: 24 de març 2018
Assistents: 18
Distància: 0 km

Apunts de l’etapa:

• Aquesta crònica consta de dues parts: presentació general del GR5 i comentari de l'etapa fallida d’avui.
• El GR5, conegut també com sender dels Miradors, es desplega sobre el mapa com un gran arc a una distància entre quaranta i cinquanta quilòmetres al voltant de la ciutat de Barcelona. Comença i acaba a la riba de la Mediterrània, des de Sitges, al Garraf, fins a Canet de Mar, al Maresme.
• El recorregut també és conegut com a sender dels Parcs Naturals, ja que travessa les zones protegides del Garraf, Montserrat, Sant Llorenç del Munt i l'Obac, el Montseny i el Montnegre-Corredor.
• La ruta suma un total de 214 quilòmetres per les comarques barcelonines de Garraf, Alt Penedès, Bages, Anoia, Vallès Oriental, Osona, Vallès Oriental i Maresme.
• Així doncs, avui estava previst efectuar la primera etapa des de Sitges fins a Olesa de Bonesvalls, prop de 17 quilòmetres, però només hem fet l'“etapa zero”.
• Efectivament, la pluja ens ha fet canviar els plans. Des de fa dies les previsions meteorològiques ja preveien pluja més o menys intensa, per tot Catalunya i tot el dia. Però nosaltres som optimistes, i una mica tossuts, i hem sortit de Badalona amb una pluja fina.
• A l'arribar a Sitges seguia plovent de manera que hem posat en marxa el “pla B”, això vol dir, buscar un bar per refugi i esmorzar.
• Amb els “bocates” ja preparats a casa, però fent el gasto corresponent de cerveses, cafès, tallats i similars, hem compartit una bona estona entre amics i hem celebrat tres aniversaris propers. (Felicitats i gràcies Carol, Rosa i Joan!)
• Un cop acabat l’esmorzar, i sota una pluja minsa, hem fet el típic tom per Sitges (ermitai platja de Sant Sebastià, palau Mar i Cel...) i cap al autocar.
• De tornada la pluja s'ha intensificat i abans de les dotze ja érem tots a casa. Un altre dia serà!

Veure fotos