PORTAL    D'ON VENIM    FOTOS I VÍDEOS



MERIDIÀ VERD
Etapa 11a: La Roca del Vallès - Ocata (El Masnou)

Data: 24 de febrer 2018
Assistents: 21
Distància: 20,9 km

Apunts de l’etapa:

• Donat que sembla que el Montseny encara està nevat, s’ha decidit continuar avançant pel Meridià Verd i ja farem la 9a etapa, que va quedar pendent, en el moment oportú.
• Per tant, avui fem la 11a i darrera (encara que no per nosaltres) etapa. Abans de les 8 del matí ja érem a la Roca del Vallès per a la sortida, ja que la població queda prop de Badalona. Fresqueta a aquella hora, però després un dia esplèndid, semblant a les darreres etapes caminades.
• Certament ha estat una etapa una mica llarga (prop de 21 quilòmetres) però convertir-la en dues no va semblar apropiat. Ha tingut un certs desnivells tant de pujada com de baixada. Una cosa i l’altre fan que hagi estat una mica dura, però sempre per pista o camins amples de manera que tècnicament podem dir que ha estat fàcil.
• Un dels primers llocs visitats ha estat el dolmen de Can Planes, cista rectangular formada per 5 lloses.
• Seguint el camí s’ha arribat a l’ermita romànica de Sant Bartomeu de Cabanyes. Al costat de l’ermita hi ha una caseta molt senzilla on alguns recordaven de quan es va fer el GR92, hi havia una senyora de molt avançada edat, que segurament ara ja no hi és. Efectivament, l’etapa d’avui coincideix en varis moments amb el GR92.
• S’ha arribat després a la Roca d’en Toni, on còmodament i a ple sol s’ha pogut fer l’esmorzar de rigor.
• Després del esmorzar, amb cafè però avui sense anís, s’ha seguit passant per varies vinyes, contemplant unes mimoses gegants, veient una alzina surera centenària (La Surera de la Molinera) fins arribar a l’ermita romànica de Sant Mateu. Aquesta sí que s’ha pogut visitar per dins.
• Fins aquest moment hem tingut desnivells de pujada i baixada, principalment de pujada. Poc després d’aquí tot ha estat ja de baixada.
• A diferència de les primeres etapes que estàvem sols, ja abans d’aquest punt, i sobre tot ara, hem trobat molts ciclistes, alguns motoristes, persones i gossos.
• Des de la serralada del prelitoral la vista és molt bonica (llàstima d’una mica de boira). Al revés que als mariners quan veuen terra, a nosaltres ens ha fet molta il•lusió divisar el mar. Efectivament, vam començar a Llanars a la vall del Ter i comarca del Ripollès, i ara després de baixar en perpendicular per tot Catalunya arribem a la mar Mediterrània, concretament a la platja d’Ocata (El Masnou) (“mar a la vista”).
• La baixada cap a Teià és pronunciada i finalment per la riera (i en part per carretera) s’ha arribat a Ocata, on hi ha el monòlit que indica oficialment el final del Meridià Verd per Catalunya.
• Fotos davant del monòlit i cares de satisfacció. Encara s’ha caminat una mica fins arribar a l’estació d’Ocata per agafar el tren fins a Badalona. A dos quarts de dues ja érem a Ocata.
• Remarquem però, que sis fans de caminar han decidit seguir pel passeig que voreja el mar fins a Badalona, passant per la barca Maria. Més d’una hora de caminar de propina. Contra gustos...
• En definitiva, no podem dir estrictament que hem acabat el Meridià Verd (resta pendent la 9a etapa), però sí que hem arribat al punt final d’aquesta ruta. Caldrà pensar en quina serà la nova aventura.

Veure fotos

MERIDIÀ VERD
Etapa 10a: Cànoves - La Roca del Vallès

Data: 10 de febrer 2018
Assistents: 21
Distància: 15,6 km

Apunts de l’etapa:

• Abans de tot, cal fer un aclariment. Avui tocava caminar la 9a etapa des de Collformic (final de l’anterior) fins al municipi de Cànoves però degut a les fortes nevades dels darrers dies sembla que el Pla de la Calma estava molt nevat (pitjor: gelat) i, a més, hi havia restriccions per deixar pujar vehicles al massís del Montseny. De manera que, amb bon criteri, s’ha decidit fer la 10a etapa i deixar per d’aquí dues setmanes la 9a. Es tracta, simplement, d’un canvi en l’ordre (‘L’ordre de les etapes no altera el resultat‘, deien a classe de mates de la suma i el producte quan jo era petit – més o menys-).
• Avui, doncs, s’ha sortit de Cànoves (o millor Cànoves i Samalús). Hi havia una certa por, fundada, de passar molt de fred, però no ha estat així. A l’inici de l’etapa sí que feia fresqueta però després el dia ha estat força solejat i esplèndid.
• Abans de començar, s’ha pogut fer la visita habitual a un bar, concretament al Forn de Cànoves que hem obert, on hem coincidit amb uns ciclistes també badalonins.
• S’ha de reconèixer que l’etapa d’avui ha estat facileta. Molt poc desnivell, més aviat de baixada, i camins planers. Hem creuat la via fèrria (per sobre), l’autopista (per sota) i també la carretera (pel mig, amb un cert perill).
• Que hagi estat fàcil no vol dir que no hagi estat bonica. Certament ho ha estat però, és clar, després de l’impacte visual i emocional de la caminada anterior per la neu pujant i baixant a Sant Segimon, la d’avui “no tenia color”. Avui no s’hauran fet ni la quarta part de les fotos d’aquell dia. Durant bona part del camí hem tingut com a teló de fons el massís del Montseny nevat.
• Als 15,6 quilòmetres oficials, dos dels caminadors n’hauran d’afegir un o dos més al seu compte particular. Una marrada en direcció contrària es paga amb una mica més de caminar.
• S’ha de dir que, al principi, hi havia bastants senyals amb la fletxa verda (quan el camí era clar i no feia falta) però després han desaparegut els indicadors i en vàries ocasions hi ha hagut dubtes per on tirar. Però, amb bon criteri i sentit de la orientació, sempre ens en sortim la mar de bé!
• Com que estem ja bastant a prop de Badalona, comparant amb Llanars inicial, el temps de desplaçament amb autocar és molt menor i dóna temps de fer la cervesa, o similar, al final d’etapa i arribar davant del Museu a Badalona abans de les dues del migdia.

Veure fotos

Ruta del Meridià Verd
Etapa 9: Collformic - Cànoves

Data: 5 de maig de 2018
Assistents: 14
Distància: 20,3 km

Apunts de l’etapa:
• Aquesta etapa, que es va fer quan ja s'havia acabat aquesta ruta, s’havia ajornat en varies ocasions per evitar la neu o el glaç que s’hi podia trobar al hivern o per altres motius. Finalment, ha arribat el moment de fer-la, encara que només hi hem pogut anar catorze caminants.
• La sortida ha estat a Collformic on encara hem recordat amb entusiasme el final de la 8èna etapa amb el gruix de neu que vàrem trepitjar.
• La caminada ha començat amb el cel ennuvolat però, de moment, sense pluja. La temperatura ideal per caminar: ni calor ni fred.
• Ben aviat hem arribat al Pla de la Calma, un lloc bonic i que, com diu el nom, dona la sensació de tranquil·litat. Durant tot el trajecte hem estat rodejat de força vegetació, ara molt verda.
• L’inici d’aquesta etapa coincideix amb algun GR i altres rutes que estan molt ben indicades, quasi en excés perquè hi ha senyals molt sovint. Ah! Però quan ha calgut , no ha estat així. Després de la única pujada inicial i quan havíem de començar a baixar (cosa que ja no es deixaria de fer fins al final) vam arribar a un lloc amb tres alternatives a triar, i allà no hi havia cap senyalització. Un error el té qualsevol i nosaltres no som la excepció. Hem agafar el camí equivocat fins que hem vist l’error i s’ha tornat enrere. De manera que als 20,30 quilòmetres oficials s’hauria d’afegir quasi un de més, caminat i descaminat principalment pels que anàvem davant.
• L’esmorzar s’ha fet al costat d’un mas abandonat. Lloc bonic però, quan estàvem al final, amb el ritual de les xocolatetes, les pastetes,... ens ha sorprès un xàfec, amb una mini calamarsa. Tots a refugiar-nos a l’estable del mas per posar-nos la capelina. Les previsions de pluja eren per a la tarda però es veu que aquells núvols no havien vist el telenotícies.
• La pluja ha durat menys d’una hora, encara que després ha tornat en algun moment.
• Malgrat que el camí ha estat sempre un sender ample i sense dificultat, la baixada ha estat molt llarga, i podem dir que cansada. Durant el trajecte hem coincidit amb bastants ciclistes. Si baixar a peu ha estat dur, pujar amb bicicleta déu-n’hi-do!
• No s’ha passat per cap nucli habitat, només per la bonica masia de Vallforners i, més endavant, pel costat del pantà de Vallforners per, finalment, arribar a Cànoves, final d’etapa.
• A Cànoves s’ha pogut fer la cerveseta de rigor al mateix establiment on es va fer el tallat d’inici, quan es va fer l’etapa teòricament posterior. Llavors la simpàtica, i xerraire, mestressa es queixava que en aquell moment tot just estava obrint i ara que estava a punt de tancar.
• Reconeixent que bonica si que ho ha estat, la llargada de la baixada i la pluja potser han fet que no s’hagi gaudit excessivament d’aquesta etapa. De totes maneres, s’ha celebrat haver acabat, ara sí, la ruta del Meridià Verd.
• Com a resum final es pot dir que el Meridià Verd el vàrem començar a Llanars (3 de juny del any passat) i es va acabar a la platja d’Ocata (24 de febrer d’enguany), o avui segons es miri. S’han caminat un total aproximat de 169 quilòmetres repartits en 11 etapes (15,38 qmts / etapa de mitjana).
• Ara hauríem de dir: “A començar una altra ruta”, però no és així perquè ja portem dues etapes del GR5. Doncs... a seguir !

Veure fotos

MERIDIÀ VERD
Etapa 8a: Viladrau - Collformic

Data: 27 de gener 2018
Assistents: 22
Distància: 12,2 km

Apunts de l’etapa:

• El primer que cal comentar, com sempre, és la temperatura. Avui, malgrat el que després comentarem, ha estat bastant menys freda que en les dues darreres etapes.
• S’ha sortit del centre de Viladrau, cosa que ha permès la visita al bar corresponent, i caminar fins el punt exacte on es va acabar l’etapa anterior.
• Ja és habitual que la sortida dels pobles sigui un xic complicada, però aviat s’han trobat bastants indicadors del Meridià Verd.
• Des de bon començament el camí transcorre per fagedes molt boniques. Camí fàcil fins a l’ermita de la Mare de Déu de l’Erola. Allà, sota els seus porxos s’ha fet l’esmorzar de rigor. Potser una mica aviat, però era el lloc adient abans de pujar al santuari de Sant Segimon.
• Des del lloc d’esmorzar divisava la muntanya amb Sant Segimon quasi el cim. A part del desnivell, es va poder veure que estava tot nevat. Tothom va comentar “hi trobarem neu”. Carai si en vam trobar!
• A mesura que s’anava pujant la neu era més i més abundant. La pujada final és bastant empinada i amb més d’un pam de neu sota els peus. Certa dificultat, però preciós.
• Un cop al monestir de Sant Segimon, la vista era espectacular, malgrat la boira. No ens vam poder estar d’immortalitzar-ho amb una altra foto de tot el grup.
• A l’etapa d’avui les càmeres fotogràfiques i, sobre tot, ara ja els mòbils treien fum (o gastaven bateria!). Serà molt difícil de seleccionar-ne unes quantes fotografies per afegir a aquest bloc.
• A la sortida de Sant Segimon encara havíem de pujar una mica, abans de començar ja a baixar cap a Collformic per una pista totalment nevada. Vam anar caminant relativament bé seguint les roderes d’un tot terreny que havia pujat amb cadenes (segurament a la Posada de Sant Segimon). Des d’aquest moment va sortir el sol i el camí va tornar a ser bellíssim.
• La part final de la baixada coincideix amb el camí del Matagalls, camí que aquest grup van fer cap allà el maig del 2010 (portem ja força història a sobre).
• Al darrer tram el pendent era bastant pronunciat i ja hi havia neu trepitjada i, per tant, molt relliscosa. Una bona part dels caminadors vam anar algun cop de cul a terra.
• Collformic estava molt concorregut de famílies amb nens que havien vingut a trepitjar neu. Els Mossos van haver de posar ordre als molts cotxes presents, entre els quals el nostre autocar que ja ens esperava.
• En definitiva: malgrat haver estat una mica dura, serà una de les etapes que segurament recordarem molt gratament durant força temps.

Veure fotos

MERIDIÀ VERD
Etapa 7a: Sant Julià de Vilatorta - Viladrau

Data: 13 de gener 2018
Assistents: 22
Distància: 16,24 km

Apunts de l’etapa:

• Utilitzant les tecles de “copiar” i “enganxar” que proporcionen les eines informàtiques, copio el primer comentari de l’etapa anterior: “El primer a comentar, com sempre, ha de ser la temperatura. Durant la primera part del camí s’ha de dir que ha estat força baixa. Hem començat a caminar a 0ºC o potser una mica menys. Els camins estaven força gebrats, cosa que ho fa tot molt bonic”. (Fins aquí la còpia).
• Durant la primera part de la caminada el sol no ha fet acte de presència. Després de l’esmorzar ja ens ha visitat una mica i la temperatura ha estat més agradable.
• Cal comentar també que durant la primera part del recorregut, fins passat el Santuari de Puig-l’agulla, aquest Meridià Verd coincideix amb el GR2 que ja vam fer, i vam passar per aquí, el novembre del 2016. Per tant, lloc conegut però molt bonic de tornar a visitar.
• Aquesta etapa ha estat una mica llarga (més de 16 quilòmetres) i amb cert desnivell (520m acumulats de pujada i 300 de baixada), de manera que després de quatre setmanes de no sortir a caminar i, potser, d’alguns excessos gastronòmics de les festes nadalenques, aquesta caminada ha estat molt convenient.
• Avui s’han incorporat dos nous caminadors. Benvinguts May i Joan.
• Un cop arribats al Santuari Puig-l’Agulla hem fet l’habitual esmorzar. Davant del santuari hi ha les taules i cadires (algunes de pedra) adequades per fer-hi l’àpat. També hi ha un bar que, en aquesta ocasió, estava tancat per vacances de manera que no hem pogut fer a fer el cafè, tallat o el que calgui. Recordem que al bar guarden les claus del santuari, que vam poder visitar quan vam fer el GR2, però en aquesta ocasió no ha estat possible.
• Quan hem arribat a Viladrau, sembla que hi havia una concentració de cotxes d’època i el centre del poble estava tot tancat, de manera que el xofer de l’autocar ens ha recollit a l’entrada del poble lluny de bars i, per tant, qualsevol temptació de fer la cervesa o similar ha estat impossible. Un altre dia serà!
• El ritme de la marxa ha estat viu i els horaris s’han acomplert força bé. Això juntament amb que cada cop estem més a prop de Badalona, ha fet que a dos quarts de tres ja fóssim a casa. Com sempre, una mica cansats però molt contents i esperant amb ganes la propera etapa.

Veure fotos

MERIDIÀ VERD
Etapa 6a: Roda de Ter- Sant Julià de Vilatorta

Data: 16 de desembre 2017
Assistents: 19
Distància: 12,3 km

Apunts de l’etapa:

• El primer a comentar, com sempre en aquesta època, ha de esser la temperatura. Durant la primera part del camí ha estat força baixa. Hem començat a caminar a 0ºC o potser una mica menys. Els camins estaven força gebrats, cosa que ho fa molt bonic. També s’ha de dir que a la primera part s’ha passat per llocs obacs i sense veure el sol. Més tard, però, ja s’ha pogut gaudir del sol i la temperatura ha estat molt més agradable.
• El riu Ter i el conjunt de Savassona han estat els elements més significatius d’aquest tram. Efectivament, al començament hem caminat paral·lels al riu Ter.
• Hem travessat el lloc conegut com a Bosc Encantat de Savassona, amb moltes pedres i alguna paret amb vies d’escalada. La primera paret rocassa trobada ha estat la Font de les Bruixes.
• Més endavant s’ha arribat a la anomenada Pedra del Sacrifici. Aquí, segons la tradició, s’hi feien sacrificis humans i les bruixes hi tenien els seus aquelarres.
• Fent una mica de desviament d’anada i tornada, s’ha pogut pujar a l’ermita de Sant Feliuet, santuari pre-romànic dels segle X amb una nau refeta al segle XI. Allà, de cara el solet, hem pogut esmorzar i beure el cafè amb anís del Mono corresponent. Des d'aquest punt elevat es disposa d’una vista espectacular.
• Mentre esmorzàvem ha arribat un nombrós grup de caminadors, alguns amb gorret de Pare Noel, als quals hem saludat i ells no han dit res. Qui més qui menys hem pensat que eren persones mal educades. Després hem constatat que era un grup de persones sord-mudes. Al marxar, amb signes, els hi hem dit “adèu” i ells han contestat molt educadament i alegrament. Ai aquest mal costum que tenim de jutjar els demés precipitadament!
• Des de dalt de l’ermita es veia el castell de Savassova on ens hem dirigit tot seguit. En realitat, es tracta del castell, l’ermita de Sant Pere de Savassova i un mas.
• Com a final d’etapa s’ha arribat a Sant Julià de Vilatorta, on hi havia molta activitat de persones al carrer, camp d’esport...
• Com que aquest grup ja porta molts quilòmetres a les cames, s’ha de constatar que repetim alguns llocs i situacions. La foto de sortida d’avui a Roda de Ter s’ha fet exactament al mateix lloc (unes escales davant font de la Mare de Déu del Carme) on ja se'n va fer una l'abril del 2011, llavors tot fent el Camí de Sant Jaume. Ara tenim 7 anys més, però estem més forts. D’igual manera, al final d’etapa d’avui a Sant Julià de Vilatorta s’ha visitat un bar per fer-hi la cerveseta. El mateix bar que es va visitar l'octubre del 2016 tot acabant una etapa del GR2.

Veure fotos

MERIDIÀ VERD
Etapa 5a: BV 4225 (prop de Sant Pere Torelló) - Roda de Ter

Data: 25 de novembre 2017
Assistents: 18
Distància: 16,2 km

Apunts de l’etapa:

• Avui, tot i que que ha estat ennuvolat bona part del matí, hem tingut una temperatura ideal per caminar, molt agradable, ni fred ni calor. El sol no ha brillat fins al final de l’etapa, això fa que les fotos no surtin tant brillants com es desitjaria.
• S’ha de reconèixer que el paisatge no ha estat tant bonic com en etapes anteriors, en les que hi havia moltes fagedes. Ara ja estem baixant cap a la plana de Vic, que divisem amb la seva boira característica.
• El camí ha estat de pujada suau fins l’ermita de Santa Margarida, adossada a una masia, on s’ha esmorzat, i després també baixada suau. S’ha fet una mica de carretera i la resta per camins fàcils de muntanya. Ja tornarem a trobar més muntanya i pujades quan arribem al Montseny.
• A diferència d’etapes anteriors, avui hem passat per molts masos, on hem vist molta vida, principalment animal: cavalls, vaques, ovelles i uns preciosos vedells acabats de néixer.
• Com a curiositat, podem comentar que en una de les masies, i a traves de la porta amb vidres, hem pogut veure la bateria i demés material del grup de pop-rock català “Obeses”.
• S’ha de remarcar, i agrair, que aquesta part del camí estigui sobradament senyalitzada, cosa que no es pot dir d’etapes anteriors. Sembla que el pressupost per la senyalització no es va repartir uniformement.
• El final d’etapa ha estat a Roda de Ter, el primer municipi important que hem trobat des de la sortida a Llanars.
• A Roda de Ter s’ha passat per el davant de dues plaques indicatives de cases on hi va nàixer algun personatge important del municipi: la de Francesc Macià “Bac de Roda” lluitador a la Guerra de Successió (no confondre amb el president de la Generalitat), i la del conegut poeta Miquel Martí i Pol.
• El fet d’acabar en un municipi ha permès que es pogués fer “la clareta”, o similar, típica de final etapa, cosa que no podíem fer darrerament i que permet una estona de xerradeta amigable entre tots.
• Alguns vam recordar que per allà l’any 2011 vam pujar al autocar al mateix lloc tot acabant una etapa del Camí de Sant Jaume. I és que aquest grup porta ja una bona quantitat de quilòmetres a les cames.

Veure fotos

MERIDIÀ VERD
Etapa 4a: Ciuret - BV 4225 (prop de Sant Pere Torelló)

Data: 11 de novembre 2017
Assistents: 24
Distància: 13,8 km

Apunts de l’etapa:

• El primer que s’ha de destacar és l’alt nombre de participants (24) malgrat alguna baixa de darrer moment. Hem tingut alguna nova incorporació al grup i un parell de recuperacions després d’un període de lesions. Benvinguts tots!
• El temps ha estat força bo. Pràcticament sense sol però amb temperatura molt agradable.
• Un xic llarg el trajecte d’anada amb autocar ja que fins a Ciuret la carretera és força estreta. No així la tornada que la carretera era bona i aviat autovia.
• Poc després de començar la caminada, i dubtant una mica, s’ha deixat la carretera per endinsant-nos per el senyalat “Camí de Vidrà”. Aquest camí segurament porta de Ciuret a Vidrà (uns 6 quilòmetres) però està en molt males condicions (segurament ha estat molt poc utilitzat des de fa anys) i gens indicat. Ha estat una petita aventura un xic dificultosa fins tornar a creuar la carretera, que ja no hem deixat (malgrat altres trams de caminet) fins arribar a Vidrà.
• A Vidrà, per on hem passat només de costat, s’ha fet l’esmorzar de rigor. Avui, però, ha estat una mica de disbauxa ja que s’ha disposat de vi (dues botes com sempre) però també de cafè, llet, sucre, anís del Mono i orujo.
• S’ha de destacar que Vidrà ha estat el primer poble que hem trobat des de la sortida a la primera etapa a Llanars. Posteriorment tampoc hem trobat cap més poble fins arribar a la carretera BV 4225 on ens esperava l’autocar. Estàvem a uns dos quilòmetres de Sant Pere de Torelló .
• Com en etapes anterior, es pot reafirmar la bellesa de l'entorn amb el colors plenament de tardor. L'etapa ha estat pràcticament tota de baixada.
• En definitiva, hem tingut de tot: caminet dificultós, carretera (que no agrada gaire), camí bonic una mica empedrat i finalment pista forestal.

Veure fotos

MERIDIÀ VERD
Etapa 3a: Coll de Canes (Vallfogona de Ripollès) - Ciuret

Data: 28 d'octubre 2017
Assistents: 14
Distància: 13,5 km

Apunts de l’etapa:

• Poc abans de les 9 del matí, l’autocar ja ens ha deixat al Coll de Canes per començar una nova etapa d’aquest preciós camí del Meridià Verd.
• Alguns comentaris d’avui seran poc originals. El referent al temps es pot copiar literalment de l’anterior etapa, es a dir, temps bo, una mica fresquet al començament però després ja amb sol i bona temperatura.
• En quant al paisatge també s’ha de repetir i confirmar, una vegada més, la seva bellesa. Al color verd del bosc, ara ja s’hi han afegit els colors propis de la tardor. Preciós.
• S’ha pogut constatar que, lamentablement, hi ha manca d’aigua. Alguns rierols, gorgs i fonts estan molt baixos d’aigua.
• Durant el camí s’ha fet un petit extra separant-nos de la ruta uns 200 metres (400 anar i tornar, que hauríem de sumar a la distància indicada) per fer una visita a la ermita de Santa Magdalena. El camí per pujar a aquesta ermita, que està a un coll, no era fàcil del tot. Hem grimpat una mica, una dificultat per compensar la resta del camí que, malgrat que primer era de pujada i després de baixada, ha estat força tranquil perquè transitava per pistes forestals. Aquest cop si! Hem pogut entrar a l’ermita que estava tancada però no amb clau i es podia obrir, visitar i tancar.
• A diferència de l’etapa anterior, els boletaires han tingut un desengany. Avui no n’hi havia.
• El final d’etapa s’ha fet a Ciuret, un llogaret amb uns pocs masos disseminats del municipi de Vidrà (uns 5 quilòmetres més avall). De fet, només hem vist una amplia casa rural on es podia sentir bastant de xivarri, segurament de joves i canalla.
• Tots els horaris previstos s’han acomplert i abans de les 3 de la tarda ja estàvem de tornada a Badalona, esperant ja la propera etapa.

Veure fotos

MERIDIÀ VERD
Etapa 2a: Carretera C-38 (prop de Sant Pau de Segúries) - Coll de Canes (Vallfogona de Ripollès)

Data: 14 d'octubre 2017
Assistents: 18
Distància: 11,2 km

Apunts de l’etapa:

• Després de quatre mesos del descans estiuenc, avui divuit caminadors ens hem tornat a posar en marxa per reprendre el Meridià Verd, del qual portàvem feta només una primera etapa. S’ha sortit del punt de la carretera C-38 (a 2 quilòmetres de Sant Pau de Seguries) on es va acabar l’anterior etapa.
• Des de la primera etapa, hem estat caminant sempre pel Ripollès, però avui hem entrat i sortir uns pocs quilòmetres per la Garrotxa.
• El dia ha estat molt bo. A l’inici una mica de fresqueta, tant per l’hora del dia com pel fet d’anar caminant per llocs obacs sense que ens toqués el sol. Després ja amb sol i força calor (aquesta calor poc lògica al mes d’octubre).
• Bona part de l’itinerari s’ha fet dins del bosc, especialment fagedes. Per tant, podem dir que ha estat una etapa molt bonica, potser, només li podem posar l’inconvenient que ha estat una mica monòtona, ja que pràcticament tot el camí ha estat gairebé igual, sense passar per cap poblet, ni ermita, ni masia, ni res singular per retratar.
• Durant la primera part de la etapa hem compartit l’espai amb una batuda de senglars que es feia per aquesta contrada, però que no ens ha causat cap problema. També cal destacar que els bons boletaires del grup han trobat força bolets de moltes espècies. El boletaire major (oi, Xus?) ha omplert una bosseta.
• Hem de constatar que, a diferència dels GR’s, aquest camí està molt poc senyalitzat, per tant ens hem de regir pel llibre/guia corresponent, on les explicacions no sempre son clares del tot. Com a conseqüència, en una cruïlla no massa clara ens hem desviat , fins que no ho hem vist clar i hem tornat enrere, pujant i baixant en va. De manera que als 11,2 quilòmetres oficials (sempre hi ha discrepàncies segons l’aparell de mesura), s’hauria d’afegir, al menys, un de més.
• Malgrat que pensàvem que seria una etapa d’inici de curs, curteta i facileta, no ho ha estat tant. Des de l’inici pràcticament tot és pujada el Coll d’en Roca i després baixada fins el Coll de Canes. O és que estàvem desentrenats? Quan hem vist el “Bello”, l’autocar, aparcat al voral de l’antiga carretera nacional N-260a hem respirat alleugerits. Ja hi som! Aquest punt final d’etapa està a uns cinc quilòmetres de Vallfogona de Ripollès, per on no hi passa aquesta ruta.

Veure fotos

MERIDIÀ VERD
Etapa 1a: LLANARS - carretera C-38 (prop de Sant Pau de Segúries)

Data: 3 de juny 2017
Assistents: 12
Distància: 17,6 km

Apunts de l’etapa:

• Avui hem començat, amb molta il·lusió, una nova aventura per les terres del nostre país. Concretament, hem encetat l'anomenat “Meridià Verd”, una ruta que segueix, tant fidelment como és possible, la línea vertical que descriu el Meridià de París, un segment del qual va ser utilitzar per definir la unitat de longitud del metre (m). L’any 2000 es va commemorar l'existència d’aquesta mesura i, per celebrar-ho, els governs català i francès van traçar el recorregut del Meridià Verd que coincideix parcialment amb el meridià de Paris que neix a Dunkerque i finalitza al Mediterrani prop de Barcelona, a la platja d’Ocata.
• A part del tram que transcorre per França, passant per la Catalunya Nord, al nostre país comença al Coll de Pal / Costabona; però per dificultats de trasllat amb autocar fins a aquest indret, nosaltres l’hem començat a Llanars uns quilòmetres més avall.
• El recorregut d'avui anava des del bonic nucli de Llanars fins als creuament amb la C-38, a uns 2 quilòmetres al sud de Sant Pau de Segúries, per on no hi passa. Al restaurant Mas Repunxó ens esperava l’autocar. No s’ha passat per cap nucli habitat en tot el camí.
• El dia ha estat esplèndid, sense fred ni excessiu calor. Ens hem embrutat una mica les botes i els pantalons, ja que el dia anterior havia plogut. Hem canviat el terreny més planer de la Ruta del Císter amb moltes vinyes, per un terreny més muntanyós, verd al màxim i amb la companyia de moltes vaques que hi pasturen tranquil·lament.
• Ha estat una primera part de pujada i una segona de baixada, potser una etapa un xic llarga, però molt bonica. Segons la guia s’han fet 17,60 quilòmetres, encara que segons alguns aparells electrònics sembla que potser una mica menys o una mica més?
• Des d’un dels punts alts hem tingut una bonica vista de Camprodón, inclosa la seva famosa fàbrica de les galetes Birba.
• Potser la única nota negativa ha estat que, per diferents motius, avui només hem pogut compartir aquesta etapa dotze caminants. Esperem poder ser més en les properes jornades. Com sempre l’esmorzar ha estat un bon moment amigable, que en aquesta ocasió ens ha permès celebrar amb moscatell l’aniversari d’un dels caminants. Felicitats Joan!
• Poc més a dir, simplement a esperar la segona etapa que, probablement, ja no farem fins passat l’estiu.

Veure fotos