Gent nostra
Angelo de Licata
Feia pocs anys que els carmelites s’havien establert a Sicília. Segons la tradició més acceptada, l’any 1238 va iniciar-se l’èxode cap a Europa de grups de carmelites que fugien de l’amenaça que representava la progressiva presència musulmana a Terra Santa. Un grup d’aquests eremites va trobar acollida a l’illa de Sicília i pogué fundar un convent a Tràpani, població propera a Palerm, la capital. D’Àngelo de Licata es diu, sense que es pugui confirmar, que va formar part del grup de carmelites que van viatjar de Terra Santa a Roma per rebre del papa Honori III l’aprovació definitiva de la Regla de l’orde. Sí que està documentada la seva mort violenta a mans de “infidels impius”, cap a finals de la primera meitat del segle XIII. Ja menys clara és la causa de la mort, tot i que es parla d’un tal Berengario el qual hauria volgut venjar-se del sant per haver apartat la seva germana del mal camí que portava.
Considerat màrtir, és molt venerat a Sicília, especialment a Licata d’on és patró.
.
És difícil recollir dades fidedignes dels nostres personatges, tota vegada que des d’aquells anys s’han anat barrejant les dades biogràfiques autèntiques amb les que procurava la devoció popular. De totes maneres, des de temps immemorial Àngelo de Licata i Albert de Sicília, són considerats els dos sants més antics de l’orde carmelità i com a tals tinguts per pater ordinis.
