gent

Gent nostra

Brocard


El "germà B", a qui el patriarca de l’Església de Jerusalem Albert adreça la Regla del Carmel (“...als estimats fills en Crist B. i els altres eremites...”) queda a la nebulosa del misteri dels segles, tot i que sobre la seva personalitat es van desenvolupar algunes històries fantasioses, sobretot durant el segle XIV. Fins i tot el nom que se li atribueix, "Brocard", prové d'una tradició sense massa suport. Altres llegendes el descriuen com una persona nascuda a Jerusalem, que va realitzar curacions miraculoses i va tractar amb els líders musulmans importants. També es diu que va ser enterrat en el mont Carmel, fet que sembla més probable que els altres detalls. En els cercles carmelites, la seva festa es va afegir al calendari litúrgic l’any 1564, però es va suprimir el 1584 amb les reformes del Concili de Trento. Aleshores, què sabem d’aquest Brocard?

Ermitans i vida eremítica
Afortunadament, la nombrosa informació que tenim sobre els ermitans i la vida eremítica durant el període medieval, ens pot ajudar a configurar els detalls d’aquesta figura històrica real. Avui en dia, quan parlem d'algú com un "ermità" sovint ens referim a un individu que no pot o no sap adaptar-se a les normes socials o que és rebutjat per la societat; algú que pot tenir problemes emocionals o mentals greus que impedeixen les relacions normals amb altres persones. Tanmateix, és important no confondre aquesta imatge amb els ermitans dels segles XII i XIII.
Els homes i les dones d'aquesta època tenien molt en comú amb la primera onada de sants ermitans que, a partir del segle quart, va reaccionar a la creixent corrupció i la secularització dins de l'església constantiniana. El renaixement eremític de l'Edat Mitjana va sorgir a partir d'una creixent sensació d'enuig per la riquesa i el luxe de la jerarquia i la vida legalista excessivament rígida de molts dels monestirs més importants. Els ermitans de Terra Santa procedien d’arreu d'Europa. Molts eren predicadors que es van distanciar del que consideraven fonts de la decadència en l'Església, però no del poble de Déu. Un ermità típic el trobaríem en un lloc tranquil, sovint bonic i inspirador, on l'estudi de les Escriptures i l'oració silenciosa eren possibles. Els seus aliments, roba i possessions eren d’allò més pobre com a testimoni de la senzillesa de Jesús i els seus deixebles. Ermitans sovint participaven d’una manera senzilla i informal en algun tipus de ministeri, ja que la caritat era vista com la millor de les virtuts. De fet eren gent tranquil·la, però sovint molt vigorosa i respectada.

Ermitans a Terra Santa
A Terra Santa, el clima temperat permet una vida fàcil en els refugis més modestos. Les coves eren ideals. També, una tenda de campanya o simples coberts de branques o fullaraca podien facilitar l’ombra suficient durant la major part de l'any. La pluja era estacional i previsible, el fred era rar, excepte en algunes nits fredes. Els ermitans portaven roba similar a la població local, vestits de llana i capes amb caputxes. El menjar era fàcil d’obtenir o de conrear prop d’alguna font d'aigua. La calor del sol i el canvi suau d'estacions permetien una varietat de cultius nutritius. El pa era, generalment, d’ordi o blat. Raïm, olives, cítrics i figues es trobaven fàcilment de forma salvatge, o bé conreats allà on volien. La carn no va ser, en general, apreciada pels ascetes, però la població local els podia proporcionar xai o pollastre si, en cas de malaltia, necessitaven més proteïnes.
Els ermitans que van seguir els creuats a Palestina tenien la característica afegida d'una resistència única. Van sobreviure els perills dels viatges i la privació de viure en una terra on el suport local era menys que segur. Tendien a gravitar cap als llocs sagrats associats amb esdeveniments bíblics. "Caminar seguint els passos de Jesús" era l’objectiu principal en el viatge espiritual de la persona, especialment a llocs com Jerusalem, Betlem i Natzaret. Altres llocs preferits pels ermitans serien la vall del Jordà, el desert de Judea, el Mont Tabor, el Mar de Galilea, o els vessants del Carmel. Aquests llocs sagrats van estar ben poblats per homes i dones de pregària i reflexió mentre tingueren el suport dels exèrcits occidentals.
Però després de la desastrosa batalla d'Hattin (1187), entre els croats del Regne de Jerusalem i les forces de la dinastia Aiúbida, la integritat del Regne Cristià es va ensorrar com un globus punxat, i molts d'aquests solitaris es van trobar vulnerables a la violència de les partides enemigues. Gairebé tots ells van haver de marxar per salvar la vida cap als pocs enclavaments que restaven segurs al llarg de la costa del mar. 

Primers carmelites
Tenim raons per creure que ja hi havia una tradició secular d'ermitans que vivien a redós de les valls del Carmel. Els avantpassats de la tradició carmelitana s’havien establert al costat de la llera del torrent (wadi) Ain és-Siah. Pensem que, amb el desastre militar, probablement alguns eremites desplaçats d’altres llocs van anar cap allà. El número d’ermitans va anar creixent amb els refugiats, en gran part gràcies a la protecció que donava la barrera muntanyosa del costat del mar. Sembla molt probable que es veiés la necessitat de tenir una fórmula de vida escrita per organitzar la convivència d’aquesta nombrosa població i resoldre disputes sobre detalls de la seva pràctica espiritual.
Brocard podria haver estat el constructor de pau que es va enfrontar a aquest desafiament. Per resoldre les qüestions de disciplina ascètica, hauria cercat la mediació d'algun prelat significatiu. El simple fet que Albert de Jerusalem s’adrecés a ell indica que podia parlar en nom dels altres, probablement a causa d'un consens sobre el seu lideratge. Possiblement hauria hagut de lidiar amb les diferències ètniques dels ermitans provinents de llocs molt diversos. Tot i la controvèrsia de si Brocard procedia de Jerusalem, és molt més probable que les seves arrels fossin franceses o italianes. Els croats procedien d'un ampli espectre d'estats europeus, però la cúpula militar va estar generalment en mans dels normands. Hi havia nobles normands de França, Anglaterra i Sicília, tots van demostrar ser els millors lluitadors. Pel que fa als cavallers creuats, la major part venia de diferents punts de França, amb notables contingents d'italians, alemanys, anglesos i belgues. Hi havia relativament pocs cavallers espanyols o portuguesos, principalment perquè tenien la seva pròpia creuada a casa seva, lluitant per expulsar els moros d'Ibèria. És més que probable que la primera comunitat del Wadi Ain és-Siah reflecteixi aquesta barreja ètnica. La majoria de les altres comunitats religioses van començar amb els membres d'un lloc específic. La posició de Brocard com a líder pot haver reflectit la seva habilitat en la mediació de les petites diferències que es produïssin entre aquestes persones de caràcter fort.
Els arqueòlegs del segle XX han descobert en aquest lloc dues tombes davant de la porta de l'antiga capella. Una era un enterrament primari d'un home, enterrat amb gran respecte. És Brocard? No hi ha manera de confirmar o negar la teoria. Però sabent el que sabem sobre els ermitans de la seva època, podem assumir que algú d'un lideratge extraordinari va ser honrat amb aquest acte simbòlic. Algú que va ajudar a aplanar el camí per a tot el que vingué després.



RETORN