Gent nostra
Joan de la Creu
Marc d'una vida
Maximiliano Herraiz, ocd. Butlletí CC, num 23.
Joan de la Creu, juntament amb Teresa de Jesús, és un dels mestres més importants de la vida cristiana, de més significació fora de l'església catòlica i un dels més grans poetes lírics de tots els temps. Després de la seva primera trobada amb ell, Teresa de Jesús ens va transmetre aquest judici del jove carmelita de 25 anys: "contentóme mucho". Amb ell podia iniciar la reforma de la vida religiosa del Carmel masculí.
Aquest frare, curt d'estatura i llarg d'esperit, va finiquitar la seva vida en 49 anys. És convenient disposar d'una breu síntesi de la seva vida per acostar-se a ell i als seus escrits en les millors condicions per a un diàleg fecund.
Neix a Fontiveros, un poblet a prop d'Àvila, probablement l'any 1542. Ben aviat queda orfe de pare i emigra amb la mare i el germà gran, primer a Arévalo, després a Medina del Campo fugint de la fam. Però no se'n va poder escapar. Fins als 21 anys, va ser estudiant, captaire pels carrers de Medina, servidor dels malalts de sífilis. A aquesta edat va ingressar en el convent carmelità de Medina, un any després que Teresa de Jesús fundés el primer convent de la Reforma carmelitana femenina a Àvila. Es tanca així el primer període de la seva vida.
El segon cobreix només cinc anys. En passa un a Medina i quatre estudiant a la Universitat de Salamanca. La trobada amb la Mare Teresa, la tardor de 1567, ja amb 25 -ella en tenia 52- va ser decisiu per al jove carmelita, també per la mare Teresa, almenys com a fundadora de la nova família religiosa. Dos gegants de l'esperit que caminaran sempre units com els dos escriptors més grans de mística de l'Església. A Teresa la va fascinar aquest frare jove i el va convidar encariment perquè se l'ajudés en la reforma del Carmel masculí. Joan va acceptar "con tal que no se tardara mucho".
Un any després d'aquesta trobada, a finals de 1568, el 28 de novembre, inicia la vida de "carmelita descalç", reformat, en un poblet anomenat Duruelo, als límits provincials d'Àvila i Salamanca. Aquest tercer període de 23 anys, va ser el més ric per a ell i per a la posteritat. Empresonat pels seus germans carmelites a finals del 77, quan complia 35 anys, passarà nou mesos a la presó conventual de Toledo. Fugirà portant en un farcellet un grapat de versos que el consagren com a poeta excels, místic de gran volada i mestre dels camins de l'esperit. A instàncies dels seus germans/es i persones amigues, cap a 1584, comença a "declarar" part de les seves poesies: Càntic Espiritual, Pujada del Mont Carmel, Nit Fosca, Flama d'amor viva. Amb aquests escrits es consagra mestre de l'esperit: per la seva experiència personal, pel seu pensament fort i vigorós, pel seu extraordinari domini del llenguatge. Joan de la Creu: Místic, poeta, teòleg, sant doctor de l'església. Tot el seu pensament cap en una simple frase: La unió de la persona amb Déu. Vocació a la que va lliurar la seva vida amb amor lúcid i apassionat, és, també, la realitat-paraula que va deixar en herència.
