Gent nostra
L'home, capacitat infinita
Maximiliano Herráiz, ocd. Butlletí CC, num 28.
La visió que molts tenen de Déu es correspon estretament amb la mateixa que tenen de l'home. I viceversa. Joan de la Creu té una paraula tan rica sobre l'home com sobre Déu. Presentar, recolzant-me en alguns textos, alguns trets de l'antropologia santjoanista.
Començo amb un text del Càntic Espiritual que es refereix a la vocació natural i sobrenatural de l'home. Escriu: “Aquesta pretensió de l'ànima és la igualtat d'amor amb Déu, que ella sempre desitja de manera natural i sobrenatural” (38, 3). En el punt següent afegeix que “fins que no arriba a aquest punt l’ànima no està contenta”. Cal aturar-se en cada terme, començant per l'adverbi “sempre”. Ho sàpiga o no; ho accepti o ho rebutgi, l'home és “capacitat infinita”. El sant confessa la seva fe cristiana: “perquè, tot i ser veritat que l'ànima desordenada, quant al ser natural, és tan perfecta com Déu la creà” (1S 9, ). Encara que la naturalesa humana va ser “estragada (sic) i perduda”, “violada” “sota la pomera” (C 23, 2) del paradís. Per això pot dir el sant que “sempre, naturalment” desitja “la igualtat d'amor”.
La seva experiència del Déu de la fe cristiana li exigeix aquesta confessió de l'home “creat”. “Des del seu naixement està cridat a la unió amb Déu”. La seva vocació nativa “és divina”, com ens ha recordat el Vaticà II en la constitució Gaudium et Spes. Per això exclama Joan de la Creu: “Oh ànimes criades per a aquestes grandeses i per a elles cridades!, què feu?, en què us entreteniu?” (C 39, 7). Déu creador no és “corregit” pel Déu redemptor. A la creació torna a referir-se Joan de la Creu per “provar” la crida universal a la unió més íntima amb Déu participant de la seva mateixa vida divina, assegurant que “en això és semblant l'ànima a Déu, i perquè pogués arribar a això [la transformació de la persona en la Trinitat] la va criar a imatge i semblança seva”. I afegeix dient com “el Fill de Déu ens va aconseguir aquest alt estat... de poder ser fills de Déu” (C 39, 4-5).
Per creació, Déu “és el més profund centre de l'home”, canta el poeta místic en la primera cançó del poema “Flama d'amor viva”. Déu és al lloc més profund de l'ésser humà, on li viu i on li crida amb l'infinit poder de la seva gràcia. I el “més profund centre”, defineix el teòleg Juan de la Creu és “al que més pot arribar el seu ser i virtut i la força de la seva operació i moviment” (Ll 1, 11), allò que “acaba” el procés, el camí de ser de la persona, quan “tota la capacitat del seu ésser i segons la força de la seva operació i inclinació” (ib 12), ha passat a ser capacitat complerta, actuada, satisfeta.
Capacitat infinita, la de l'home. Així s'expressa el poeta presentant a la persona com “les profundes cavernes del sentit”, “capacitat infinita”. Déu és el l’únic aliment que pot satisfer-la. “El cor no se satisfà amb menys que Déu” (C 35, 1).
Però, tant en Càntic com en Flama, el comentarista de la seva pròpia poesia ens diu que la persona “no purificada”, no neta, “no arriba a veure el seu gran bé”, “perquè és gran l’enduriment i la ceguesa de l'ànima que està sense la seva gràcia” (C 32, 8), que “el sentit” “estava fosc i cec”, o sigui, “les potències” “quan no estan purgades i netes..., no noten el gran buit de la seva profunda capacitat”, que “no senten el seu dany ni noten els seus immensos béns ni coneixen la seva capacitat” (Ll 3, 18). Per això, a part d'ajudar-li a veure la seva situació històrica, a l'home cal ensenyar-li i estimular-li a obstinar-se amb el desenvolupament de la seva vocació nativa. Cal ensenyar-li a entrar en la “nit fosca” de la purificació necessària.
El que “sobrenaturalment” “pretengui” o desitgi “la igualtat d'amor amb Déu”, no “hauria de” oferir dificultat per al creient cristià. I, per això, no diré res d'això. Encara que no estaria de més posar a punt “d'evangeli” la nostra fe amb l'ajuda dels seus grans testimonis.
