PORTAL    CARMEL CATALÀ    NOTÍCIES    HISTÒRIA    SANTORAL    GRUPS COMUNITAT    FULL INFORMATIU   FOTOS, VÍDEOS i RECULLS DE PREMSA


LA NOSTRA PETITA HISTÒRIA



La presència carmelitana a Tarragona

Abans de començar a parlar de la restauració del convent de Tarragona, crec que serà bo donar unes breus pinzellades.
La comunitat de Tarragona reunia 25 religiosos que van desaparèixer després de que fou cremat el convent aquella fatídica nit de Sant Jaume de 1835 (Llei de Mendizàbal). Amb ells abandonaren els seus respectius convents 251 carmelites descalços catalans i quedà suprimida judicialment l’Orde en tot el Principat i en la resta de l’Estat Espanyol. Cal ressenyar també que en aquest lapsus de temps entre supressió i restauració de l’Orde, el 20 de març de 1872 moria en aquest convent de Tarragona, i en olor de santedat, el P. Francesc de Jesús Maria Palau i Quer, avui ja declarat Beat i en procés de Canonització.
El recordat P. Carmel de la Immaculada (Josep M. Corbella de Folch), un dels tres primers nens aspirants a carmelita d’aquells anys, ens ho deixà contat. Tot traduint-lo n’agafo, per no allargar-nos, les parts que més ens poden interessar.
Encara que l’Orde carmelitana començà a restaurar-se a Espanya l’any 1868, a Catalunya oficialment no tornaren fins a finals de 1891, establint-se a Tarragona, tot instal.lant-se a una propietat cedida per les Mares Carmelites al carrer del Carme núm. 3, per habitar-la provisionalment el 15 de maig del citat 1891.
Després de moltes dificultats adquireixen els actuals terrenys de l’Avinguda de Catalunya, i s’inaugura el convent-església el 21 de gener de 1896, que es converteix així en el primer convent, després de la desamortització, de la que seria l’actual Província de Sant Josep de Catalunya i Balears. L’any següent quedà convertit en Seminari Carmelità. Successivament, després, ha sigut també Noviciat i Col·legi Major de Filosofia i Teologia.
L’edifici està construït sobre terreny rocós, la pedra del qual serví per aixecar el convent i l’església. Aquesta, d’estil gòtic florit, és obra de l’arquitecte Monguió Segura i l’original ramat del cambril obra de Josep M. Pujol Gibert, ambdós fills de Tarragona.
Posteriorment començaren a edificar-se els nous convents i esglésies actualment existents.
Aconseguint el decret de separació de la província carmelitana de València, el convent quedà sota la jurisdicció de la Casa Generalícia de Roma, fins a l’any 1908 en què els convents catalans s’agrupen sota el títol de Semi-Província, començant així una era de pròpia formació. La Província no aconseguí la plenitud de la seva jurisdicció fins l’any 1920.
Amb la separació d’Aragó-València, passa a la província de Catalunya l’elaboració de l’Aigua del Carme, quedant-se València la fàbrica del “Licor Carmelitano”.
De fet, el convent de Tarragona es fundà l’any abans esmentat gràcies al doctor Joan Roca, oncle del Venerable Pare Roca, que havia deixat en testament una casa i la seva rica biblioteca, perquè fundessin allà els carmelites descalços.
El 1908 els superiors de la naixent província varen veure la necessitat de formar un Col.legi-Seminari de nens aspirants al sant hàbit. La cerimònia d’inauguració i apertura tindria lloc el 8 de setembre de 1909, festivitat del naixement de la Mare de Déu, a les sis de la tarda, en una senzilla i emotiva festa.
El mes de març havia entrat com a aspirant el nen, d’onze anys, Ricard Farré Masip (Eduard del Nen Jesús), de Lleida. Pel maig entraria el nen, de dotze anys, Antoni Queralt Gatell (Estanislau de la Verge del Carme) provinent de Badalona, als qui s’ajuntaria Josep M. Corbella de Folch (Carmel de la Immaculada). Poc temps restarien junts, ja que pel juliol hagueren de separar-se a causa de la “Setmana Tràgica” de Barcelona. El 15 d’agost tornarien els tres per començar el Seminari Carmelità. El primer director del col·legi fou el P. Silveri de sant Lluís Gonçaga, i el primer prior el P. Ludovic dels Sagrats Cors (1909-1912), gran predicador, fet que li valgué el sobrenom de “El rey del púlpito”.
De cara als fidels es propagà molt l’activitat de les confraries pròpies. El maig de 1906 (el mateix any de la Restauració de la Província de Catalunya) s’erigia solemnement l’Arxiconfraria del Nen Jesús de Praga, on s’enfortí la devoció gràcies al zel apostòlic del P. Ludovic. El 1907, a la Catedral tarragonina, la Imatge fou solemnement coronada per l’arquebisbe Costa i Fornaguera, i després va ser traslladada a la nostra església.
Passats els anys, i després de la guerra civil espanyola del 1936-39, tornats els carmelites, i gràcies a l’impuls del P. Pere Martorell, director de l’Arxiconfraria, es beneí i coronà la nova imatge del Nen Jesús de Praga pel cardenal Arriba y Castro. La festa durà tota una setmana.
Tornant enrera i fent una miqueta d’història d’aquells tres primers aspirants a carmelita, després de la restauració, el mateix P. Carmel ens diu: “Els tres nens hem tingut la sort, ja de grans, de treballar molts anys en les missions carmelitanes d’Arizona”. En Ricard Farré (P. Eduard) arribà a ser Prior de Washington (morí màrtir a Espanya l’any 1936). El badaloní Antoni Queralt (P. Estanislau) fou Prior a Tucson, Arizona. Josep M. Corbella (P.Carmel) va ser Delegat Provincial dels carmelites descalços d’Arizona i Washington. (Fou doctorat, essent el doctor més jove d’Amèrica).
Pot venir de nou això d’aquests destins a Amèrica. I és que cal tenir present que al mateix temps que es vestien convents a Catalunya, s’anaven fent fundacions a Amèrica. Veiem els convents fundats als Estats Units: Arizona (1912-58); Washington (1916-40); Superior (1915); Sonora (1913); Morenci (1913); Florence (1913); Winkelman (1912); Tucson: Sta. Creu (1913), Sagrada Família (1914), Sta. Margarita (1938); Hayden; Marana i Tiger.
Totes aquestes fundacions ens mostren la profusió de vocacions que hi havia a la Província.
Tornem a Tarragona. L’agost de 1910, per ordre dels superiors que volien millorar la vida col·legial i buscant ampliar el nombre, fou traslladat el col.legi-seminari a Badalona, on la comunitat havia aixecat unes cel·les noves a tal fi. Aleshores el convent de Tarragona fou destinat a Noviciat.
La guerra civil fou una gran prova per a la Província. Aquell fet dramàtic va malmetre moltes il·lusions i esperances puix foren assassinats 23 religiosos (16 preveres, 2 estudiants i 5 germans) i cremats 5 convents.
Aleshores era Prior de Tarragona l’anomenat P. Eduard, qui havia treballat a la missió d’Arizona, i que es trobava predicant la Novena del Carme a les Mares Carmelites de Tiana. El 25 de juliol fou assassinat entre Montgat i Badalona.
Durant la guerra, el convent de Tarragona va servir de presó, fent del claustre doble pis per donar més cabuda de presos, que també serví a l’entrada dels “nacionals”. Tan bon punt es desallotjà, dos religiosos corregueren a entrar-hi per tal de que reconegués la propietat.
L’any 1944 el convent de Tarragona tornava a obrir les portes del col.legi-seminari, que venia de Badalona perquè aquest s’havia convertit en Noviciat. Com a director del seminari es nomenà el P. Constanci del Nen Jesús. Degut a l’increment de seminaristes d’aquella època, s’hagué d’engrandir l’edifici pujant un nou pis.
La comunitat tenia cura del culte. Era tanta la quantitat de fidels que també s’engrandí l’església per la part posterior de l’altar major, amb una nova nau de tanta o més cabuda que l’església. Les confraries prengueren un auge sorprenent, amb especial incidència en la del Nen Jesús de Praga. També s’establí la “Legio Mariae”.
L’any 1982, passat el concili Vaticà II, es tancà el seminari, amb la tristor de tots els directors i professors que hi havíem deixat, curta o llarga, part de la nostra vida. En l’actualitat, la reduïda comunitat, mal de tots els convents, està dedicada al culte segons les directrius del Concili, i segons es regeixen les altres cases conventuals nostres.

P. Josep Ignasi Ullés




Gent del Carmel



IMATGES

detall

Detall església



detall

Detall


Altar major

Altar major