PORTAL    D'ON VENIM    FOTOS I VÍDEOS



GR 7
Catorzena jornada: Coll d'Alforja - Coll de la Teixeta

Data: 7 de març 2020
Assistents: 19
Distància: 12,5 km

Fa fred al Coll d’Alforja. A les 9 del matí i, després d’un llarg viatge de dues hores, encetem la caminada de la que serà, per a nosaltres, la darrera etapa d’aquest GR7 que ja deixarem en el punt d’arribada d’avui, el Coll de la Teixeta. Ho hem decidit així perquè els desplaçaments ja es fan massa llargs, ens treuen molt de temps per a les caminades i ens retarden el retorn a casa. És una llàstima perquè aquesta part del territori ens és molt desconeguda i ens ha aportat agradables sorpreses.
Avui falten bastants caminaires habituals i, per contra, se'ns ha afegit gent que feia temps que no venia. Benvinguts. En Daniel, el xófer, ens fa la fotografia del grup. Des del coll (640 m.), la ruta s’enfila poc a poc per una pista de sis quilòmetres i mig, fent giragonses pel relleu dels diferents vessants de la muntanya, fins a la l’ermita/santuari de Puigcerver (770 m.), situada a la serra d’aquest nom entre l’Alforja i Riudecols. És un punt d’observació fantàstic sobre una bona part del Baix Camp, el Priorat i la costa Daurada. El lloc és molt concorregut, l’ermita (segle XIII) és oberta (avui hi ha missa, com cada primer dissabte de mes) i el bar, també. L’espai és molt ampli i ben conservat. A l’exterior hi ha taules i bancs per a seure i una balconada sobre la plana. Evidentment un lloc ideal per a l’esmorzar. En acabar, mentre uns visiten l’ermita altres visiten el bar, ja se sap.
La caminada a prossegueix cap el sud, carenant la serra i amb esplèndides vistes. En aquest vessant de solell, la vegetació està despertant a la primavera. Els farigolars llueixen esplèndids i les gatoses donen el to groc al paisatge. Uns dies més i l’esclat de colors arribarà al punt més àlgid. Això sí, amb una certa anticipació al que era habitual anys enrere. Hi ha qui ho aprofita per fer-se un ramell de farigola.
El collet dels Feixos marca l’inici del Parc Eòlic d’aquest nom. Sobta l’alçada dels molins, sobretot quan hi passes pel costat; fa una mica de vent i es mouen, el seu ‘run-run’ ens acompanya una bona estona. Aquí una drecera del camí, per tallar la pista, baixa perillosament uns quants metres. Al fons, ja es veu el nus de carreteres que serà la nostra meta d’avui. Després, ja més ampla, la pista va baixant fins al Coll de la Teixeta, on espera l’autocar. Dues hores més i a casa.

Veure fotos

GR 7
Tretzena jornada: Mas dels Frares - Coll d'Alforja

Data: 22 de febrer 2020
Assistents: 20
Distància: 12 km

Sortim com sempre puntuals a les 7,00 del matí des del museu. El viatge amb autocar se’ns fa llarg, sobretot la carretera estreta que puja fins als voltants de Mont-ral, poble que deixem a la dreta. Comencem a caminar des del coll del Mas dels Frares a les 9,20, fa fresqueta, però el dia és radiant i promet calor.
Seguim un corriol que baixa, salvant un gran desnivell fins al riu Gorg, que passem a gual. El bosc de pins i alzines ens embolcalla completament i ens protegeix del sol. El ferm el sòl està ple de pedres grans i petits còdols, i cal anar amb compte per no relliscar. En alguns llocs, per salvar grans desnivells, s’han excavat graons a la mateixa pedra. De sobte, en mig d’uns grans penyals, se’ns apareix una cascada que s’obre pas enmig de grans pedres i forma a la seva base un petit estany. Dona ganes de submergir-te en les seves aigües cristal·lines. Tot l’entorn està envoltat de grans pedres i la vegetació és abundant.
Poc a poc, el camí estret es va eixamplant i fent més planer, fins que arribem al conjunt de Gallicant, un antic poble abandonat, situat en el punt més elevat del recorregut. Abans devia ser un conjunt imponent, i ara les seves paret retallen trossos de cel. Aquí hi fem la parada per esmorzar, ben asseguts a les restes d’una de les cases i admirant les imponents serralades del fons.
Desprès d’esmorzar agafem la pista que du a Arbolí, però no, massa fàcil, ben aviat els senyals ens fan deixar la pista i seguir per un corriol. Allà lluny, al fons, veiem la silueta del bonic poble de Siurana, encimbellat dalt d’un massís rocós com un vaixell enmig del paisatge, i el pantà al seus peus.
El corriol, al principi sembla passable però desprès baixa en fort pendent, amb un terra de pedres mal col·locades i cal anar amb compte de no caure per terra. Així arribem al poble d’Arbolí. Després de travessar-lo, dubtem sobre quina direcció cal seguir i ho preguntem a un amable veí del poble que ens diu, endavant i “carretera i manta”. Però “ai las!” resulta que agafem la direcció equivocada i quan ens adonem ja hem fet una bona caminada per la carretera. Ja no queda més remei que seguir endavant. I així, després de més d‘una hora de carretera, amb molta calor i fatiga, arribem al Coll d’Alforja, final de l’etapa.
En aquesta etapa hem gaudit de paisatges amb grans serralades que delimiten el territori, solcat per profunds talls, gorgs, etc. i grans extensions de bosc, pocs pobles i aïllats; en definitiva un paisatge, quasi verge i molt gratificant a la vista.

Veure fotos

GR 7
Dotzena jornada: Mont-ral - Mas dels Frares

Data: 25 de gener 2020
Assistents: 21
Distància: 13 km (més 1 quilòmetre en fals)

Assumeixo una gran responsabilitat: escriure la crònica d’aquesta etapa substituint el nostre cronista habitual, Gabriel que no va poder venir, i el substitut, Francesc, que aquesta vegada ha delegat en mi. Preneu la bona voluntat.
Després d’una setmana remoguda de tempestes i riuades, el dissabte s’ha aixecat amb una mica de ressaca, com enlleganyat.
A Mont-ral, el nostre punt de sortida de l’etapa d’avui situat al sud de les muntanyes de Prades, el cel estava tapat però no hi feia massa fred. Pocs veïns, però el forn a aquella hora ja venia magdalenes a dojo.
El traçat del camí, segons el full de ruta que ens van repartir, ja augurava que no seria planer (Mont-ral, 888 metres; el Bosquet, 780 m; Coll de l’Agustenc, 1020 m; Mas dels Frares, 750 m.), resultant especialment pronunciada la darrera baixada des de La Punta fins a la carretera a tocar del Mas on esperava l’autocar.
La ruta va ser bastant variada, pistes i caminois a trams pedregosos, altres fangosos, altres bastant secs, pas de dos torrents amb aigua després de la setmana de pluges, alzinars i pinedes amb alguns arbres i branques trencats pel vent... Això sí, un aire molt net i les sentors de farigola i herbes aromàtiques ens van acompanyar tot el camí.
A mig matí, la boira es va anar apoderant de la zona, una boira que, sense ser massa espessa (sí que era molt humida: “pixanera”) tapava les esperades vistes sobre les terres del Baix Camp.
La ruta no oferia cap punt d’interès tret de la pròpia natura, per això, al passar prop de la Mussara (un cartell ho situava a 400 metres de la pista que seguíem), algú va proposar desviar-nos a visitar aquest poble abandonat mitjan el segle passat. Arribats al punt, després de baixar unes desenes de metres, ens trobem amb un altre indicador que situava el lloc 700 metres més enllà, una broma de mal gust! Total, que vam refer el camí per seguir endavant.
Aquest incident, que va allargar en gairebé mitja hora l’etapa, i la complexitat de les carreteres per arribar a la zona on ens trobem, va fer que arribéssim de tornada a Badalona quan ja passava un quart de les quatre de la tarda.

Veure fotos

GR 7
Onzena jornada: La Riba - Mont-ral

Data: 11 de gener 2020
Assistents: 20
Distància: 12 km

Abans de tot cal comentar que l'etapa entre Lilla i La Riba no s'ha pogut fer perquè els camins estan malmesos i tallats a causa dels aiguats i riuades del Francolí a la zona de Vilavert des de fa un parell de mesos, segons nota de la pàgina web Senders de Catalunya.

A les 7,00 del mati ens trobem com sempre al Museu puntuals, i l’autocar enfila l’autopista en direcció a Montblanc. Pel camí el cel es va tenyint amb tots els colors de l’aubada, i quan arribem al poble de La Riba, el dia ja s’ha aixecat de ple.

Comencem a caminar a les 8,45 h. L’autocar ens ha deixat a la part alta del poble i enfilem el camí de pujada just on hi ha un pal indicador de la ruta. Fa fred (estem a 2º), però som gent preparada i aguantem bé el fred. Per sort no fa vent i el dia que ens acompanyarà és clar i assolellat. Anem per un camí de carro, a estones encimentat. El camí fa pendent cap amunt; de fet durant tot el matí anirem pujant, de 245 fins a 888 m. Al principi la pujada és suau i de seguida ens enfilem a una alçada en la que veiem el paisatge de les muntanyes del fons i el poble. El sol comença a acaronar el cim de la serralada que tenim al davant.

Més endavant, agafem un corriol enmig del bosc que ataca el desnivell de front, de manera que ens hem d’esforçar per pujar per superar una bona alçada en poca estona. Ja a dalt, és un corriol imperceptible, que passa pel mig de grans pedres que semblen posades allà per gegants i clavades al terra com si fossin agulles gegantines. El paisatge és corprenedor. Els arbres s’entortolliguen al voltant de les roques, grans esvorancs s’albiren al fons mig amagats entre les pedres, de manera que fa l’efecte que el terra que trepitgem està foradat per sota.

Quan arribem a un punt alt, el sol ens impacta de ple. En una explanada ens aturem per esmorzar i refer-nos de la pujada. Entrem en una altra vall i només es veuen línies de muntanyes i boscos, i molt pocs masos. Tot es feréstec i solitari, i d’una bellesa única. Des d’un punt, fins i tot, veiem molt al fons el mar i el port de Tarragona.

El bosc és ple de tota classe d’espècies, de roures, alzines i pins, etc. i el sotabosc ple d’arbustos, diferents, hi trobem (una raresa aquí), algun margalló, i també algun bolet.

Apunto aquí el vers de Josep Iglesias que hi ha a la font d’en Pasqual:

“Tinc sentor de roca,
regust de pi,
flaire d’espígol
i romaní.
Destil·lo l’entranya
d’aquesta muntanya.”

Ara el camí fa una mica de baixada i desprès d’una pujada suau i sostinguda arribem fins el Mas de la Torra, ara reconvertit en casa rural. Seguim i ens creuem amb la carretera que va a Alcover, des d’on albirem el campanar de l’església de Mont-ral. Un sender estret ens porta fins al centre del poble: quatre cases mal comptades, l’ajuntament i un forn de pa amb unes magdalenes que es fan mirar.

Aquí acaba la nostra excursió d’avui, molt entretinguda i interessant. Li posem una nota alta.

Veure fotos

GR 7
Desena jornada:
Cabra del Camp - Lilla

Data: 14 de desembre 2019
Assistents: 21
Distància: 9,200 km

A les 7,00 del mati ens trobem com sempre al Museu, puntuals, però ai, la sortida no comença bé. L’autocar no ve i el “jefe” s’ha deixat el telèfon a casa, és estrany. S’arriba a comunicar amb l’empresa i al cap de deu minuts arriba l’autocar. Tot bé, doncs no. Un cop hem pujat a l’autocar ens adonem que falta un seient. Hi ha una conversa entre el “jefe” i l’empresa i acorden canviar-nos l’autocar. De forma precària, amb en Xus assegut a terra, anem a Santa Coloma de Gramenet i per fer el canvi amb el mateix xofer. És un autocar petit i ens encabim tots, si, però “en mode avió” o sigui comprimits. Al final, a les 7.30, enfilem l’autopista en direcció a Cabra del Camp.

Comencem a caminar a les 9.10 h. El vent és fort i desagradable, el camí es bo i està molt ben indicat. Ens adonem que la ruta de la guia no és la que seguim, però aquesta està molt marcada, el camí es ample i els senyals repassats de fa poc, de manera que seguim endavant. Enfilem a mitja muntanya, de manera que la serra de Miramar ens para el vent, i la sensació és agradable, al fons s’albira Montblanc i la plana de la Conca de Barberà. El paisatge alterna els camps de conreu acabats de roturar i els boscos de pins i alzines. Malgrat que els caçadors de bolets s’hi esmercen, no en troben gairebé cap. En fi, aquest no és un any propici... Un vilatà de Prenafeta que va amb un “quad” amunt i avall, ens confirma que no n’hi ha bolets i ens explica el camí cap a la serra de Miramar, molt interessant, i fins i tot se’ns ofereix com a guia. La serra la tenim sempre al damunt nostre però avui no hi anirem, segurament hi vàrem passar en una altra excursió.

Esmorzem en una clariana prop de la Barceloneta (Prenafeta). Avui hi ha de tot, apart de l’entrepà: cafè, anís, xocolata, fruits secs, ulleres, catànies, torró, en fi que sortirem ben proveïts, amb aquesta colla es pot anar a tot arreu, bona gent.

Un cop esmorzats, i a bon pas, arribem a la carretera que puja al Coll de Lilla, i a sota cargolat en si mateix el petit poble de Lilla, a mitja muntanya. Allí acabem la ruta, a la Plaça Major. Ha estat un dia plàcid amb bona temperatura i un recorregut curt.

Veure fotos

GR 7
Novena jornada:
Pontils - Cabra del Camp

Data: 30 de novembre 2019
Assistents: 19
Distància: 17 km

A les 7,00 del mati encara és fosc i sortim puntualment cap a Pontils. Pel camí, des de l’autocar veiem al lluny la sortida de sol i durant una bona part del camí la boira domina el paisatge, però tenim sort i abans d’arribar a Pontils ja s’ha dissipat del tot. A les 8,30 comencem la caminada.

Els camps encara estan gebrats, estarem prop dels zero graus. Comencem a caminar a bon pas i abrigats, al cap d’una estona, el sol apreta i ens anem traient les peces d’abric. Al cel no hi ha gota de núvols i a l’horitzó es retalla l’arbreda formada majoritàriament per pins i algunes alzines. Temperatura agradable, aroma de romaní i farigola, algú troba una clapa de fredolics... bé tot plàcid i agradable. En un punt complicat, però, dos bons samaritans ens ajuden a baixar un marge relliscós.

Anem per una pista ample i ben marcada, limitada a una banda per camps ja segats i a l’altre per denses arbredes, el camí puja suaument i a vegades trepitgem els camps perquè el pagès ha envaït el camí amb el seu tractor. Entremig alguns masos enrunats, amb només les parets perimetrals.

Arribem al poble de Vallespinosa (en realitat és un agregat de Pontils) per un sender encaixonat entre el torrent i la paret de pedra, abans d’arribar, un lleó esculpit en la mateixa pedra pels elements naturals ens dona la benvinguda.

El poble és petit i està adossat a la falda de la muntanya, a dalt de tot les restes d’un castell i d’una petita ermita romànica. El poble està ben arreglat i sembla ocupat per estiuejants, només trobem una família. En un pedrís sobre el torrent fem la parada per esmorzar, desprès visita al poble i reprenem la marxa cap a la carretera, passant per les eres del poble.

Més endavant, passat el coll de Valls, entrem en una petita vall on ens topem amb una partida de caçadors que fan la batuda del senglar, i un gos pigat, amb una antena al coll, ens va acompanyant un tram del camí.

Més enllà, deixem la pista ample i per un corriol costerut ens enfilem pel mig del bosc per arribar al Coll de Romigueres. Desprès ja baixem, però amb alguna sorpresa.

L’arribada és al poble de Cabra del Camp, on prenem una cervesa (alguns), i com que és un poble una mica gran triguem a reagrupar-nos, però amb l’ajuda del telèfon ho aconseguim. Pugem a l’autocar cap a les 13,30 i en una hora i mitja arribem a Badalona.

Veure fotos

GR 7
Vuitena jornada:
Clariana - Pontils

Data: 16 de novembre 2019
Assistents: 22
Distància: 20,5 km

A les 7,00 del mati sortim puntuals del Museu i arribem a Clariana, sobre les 8,15 per començar la caminada a les 8,30.

Fa fred, i anem abrigats, però no tant com es preveia. Tampoc fa vent, i s’agraeix. Comencem amb una forta pujada per un camí de pedres que sembla una escala i que puja uns 200 m, entremig del bosc. Desprès el pendent es suavitza, amb lleus pujades i baixades per pistes amples entre camps de cultiu; algunes han estat asfaltades no fa massa. El paisatge és una barreja de camps de cultiu i bosc; és un paisatge amable amb ondulacions suaus en el qual la traça dels camps aprofita la topografia, i amb petits marges s’adapta als pendents. Des de lluny i amb els camps de blat que ja verdegen semblen ones sobreposades.

(La toponímia també és suggerent: Clariana, Bellprat, Pontils...). Antigament, aquesta era terra de frontera amb els moros, i queden restes de fortificacions i castells, com el de Queralt, que veiem des de lluny, les muralles de Clariana, etc. Les masies, esparses ací i allà, puntegen el paisatge. En els pobles no s’hi veu ningú, deuen tenir poca població amb cases que semblen arreglades per forasters. Els boscos són principalment de pins i alzines, algun roure i, en el curs de les rieres, pollancres i arbres de ribera, que són els únics que aporten una nota de color diferent.

El terreny es veu sec, malgrat pluja caiguda fa dies; els ametllers tenen mal aspecte i el seu fruit s’estén pels marges...

Esmorzem bé, com sempre, prop de Can Tomàs, envoltats de camps amb una flaire d’«eau de merde» estimulant. No falta el vi, les pastes, la xocolata, el cafè... Un cop refets seguim fins a Bellprat. Avui anem a bon ritme i en grup bastant compacte.

Arribem a una casa «enrunada», segons la guia, que ara està refeta totalment i conserva el seu aspecte original d’un mas.

La pista, a estones enquitranada, travessa diverses carreteres. Al final seguim un corriol molt embardissat, pel que fa temps que no hi passa ningú, que ens porta a la carretera d’accés a Pontils, passant prop del riu Gaià, emmarcat per uns arbres frondosos i amb un bonic gorg.

Al petit poble de Pontils ens espera l’autocar de tornada. Avui estem una mica cansats (alguns) però ha valgut la pena. Una bonica jornada i un bon ambient.

Veure fotos

GR 7
Setena jornada:
Prop del refugi del Mas del Tronc - Clariana

Data: 2 de novembre 2019
Assistents: 21
Distància: 15 km

A les 7,00 del matí sortim puntuals del Museu i arribem al punt de sortida a la carretera BV 1031, a 2 km del refugi Mas del Tronc.

Comencem a caminar a les 8,15. Al principi, passant amb l’autocar a l’alçada del Baix Llobregat, s’albirava entre edificacions la sortida de sol velada per gasses de núvols de diferents colors sobre un fons de cel ple de núvols.

Ara està mig ennuvolat i la temperatura és fresqueta, el camí al començament es asfaltat i ample. Estem en un línia de turons dominada pels “gegants del vent” (o son molins potser). Més endavant deixem la carretera i per un camí ample de terra i enfilem cap a Rubió del qual es perfila en la llunyania una torre circular escapçada i una alterosa edificació de pedra. Entrem, i quasi sortim al mateix temps del petit nucli de Rubió o castell, amb quatre cases i una església fortificada amb uns murs de pedra molt alts que denoten un conjunt fortificat, que es devia complementar amb la torre circular que hem vist abans (del segle XI), i que defensava aquest pujol des de la seva posició dominant. Avui el que visita la gent és el restaurant, que deu tenir anomenada, veient l’espai destinat a aparcament.

Esmorzem prop de Can Pallerols, al costat d’una riera; el camí és entapissat del fullatge que cau dels arbres amb colors grocs i ocres. En acabar, continuem per aquest camí entapissat i descobrim que a pocs metres hi havia un berenador amb bancs i taules per seure (en fi...).

En el paisatge bastant típic d’aquestes terres s’alternen els boscos amb àmplies extensions de cultiu, que ara estan llaurats, esperant la sembra; el paisatge és verd pels arbres (pins i alzines) i de color terrós pels camps. No es veuen arbres que canviïn els colors de les fulles, excepte en algun punt de rieres i fondalades. El sotabosc és ple d’espígol, romaní...

Travessem la carretera que va a Jorba i seguim per uns camps que han desdibuixat el camí, anant a buscar el pont sota l’autopista, seguint el curs del riu Anoia, el travessem pel pont del Ganxo, i de seguit ens enfilem de qualsevol manera per assolir el sender. (Crec que aquest últim tram que hem passat és francament millorable). Ara estem en un sender normal que fa una forta pujada amb pedres desnivellades, el terra humit i dins del bosc. Quan arribem a dalt ens veiem l’ermita de Sant Julià de les Alzinetes, que es troba dins d’una finca privada. Continuem ara per una pista ample de terra que ens porta al poble de Clariana, on ens espera l’autocar. Abans veiem un magraner, a tocar de les cases; també hem vist algunes oliveres, algunes vinyes i el sotabosc d’espígol, romaní, etc.

Veure fotos

GR 7
Sisena jornada:
Sant Pere Sallavinera - Refugi del Mas del Tronc

Data: 19 d'octubre 2019
Assistents: 24
Distància: 13 km

• Com en l’etapa anterior, avui el nombre de caminadors ha estat nombrós. Això dona força ambient a la caminada.
• Algú potser es temia que poguéssim trobar algun problema de talls de carretera per la situació d’aquests dies, però no ha estat així. L’anècdota de la jornada, però, també ha estat a la carretera, en el trajecte d’anada. Resulta que, confiant amb les noves tecnologies (Google Maps o similars), i no fixant-s’hi massa, el conductor de l’autocar ens portava cap a Igualada. Quan els més perspicaços han vist que no anàvem bé, ha corregit el rumb. Cap problema important, només una marrada de mitja horeta. En algunes ocasions fem marrades caminant, i en aquesta ha estat viatjant.
• El dia ha estat esplèndid, sense ni calor ni fred. Poc després de les 9 del matí, una mica més tard del que teníem previst, s’ha començat a caminar.
• Podem dir que la caminada d’avui no tenia cap dificultat tècnica. Una mica de pujada, una mica de baixada... Una gran part s’ha fet per senders envoltats d’arbredes. Inclús alguns s’han pogut menjar alguna figa i algunes cireres d’arboç a peu del camí. S’ha d’agrair que, a diferència de l’anterior, l’etapa d’avui sí que estava molt ben senyalitzada.
• Si volguéssim posar algun títol a l’etapa, podria ser “els colors de la tardor”. Efectivament, les fotos deixen constància de la paleta de colors de tardor del paisatge.
• Després de la pujadeta fins a Seguers ha vingut una baixada suau fins l’ermita de la Mare de Déu del Grau o del Grauet de Maçana on s’ha fet l’esmorzar compartint, com sempre, el vi i les xocolatines, catànies, etc. Malauradament, com sempre passa, aquesta ermita d’origen romànic amb moltes modificacions posteriors, estava tancada i no s’ha pogut visitar.
• Desprès de refer les forces, s’ha reprès la marxa fins al refugi del Mas del Tronc, deixant en el darrer moment el sender planer per fer una mica de pujadeta per la muntanya. Allà s’ha fet el petit refrigeri de final d’etapa. Final d’etapa? Hi havia el dubte de si l’autocar podria pujar fins aquest lloc o hauríem de fer uns 3 quilòmetres més de propina per anar-lo a buscar més avall, a la carretera. Hem tingut l’agradable sorpresa que el xofer ha pogut pujar per la pista fins al refugi i ens hem estalviat els 3 quilòmetres previstos. Bravo!
• I això és tot. Avui aquesta crònica és d’un suplent, per absència del “cronista titular” que desitgem estigui recuperat per a la propera.

Veure fotos

GR 7
Cinquena jornada:
Cementiri de Pinós - Sant Pere Sallavinera

Data: 28 de setembre 2019
Assistents: 28
Distància: 18 km

A les 7,00 del matí sortim puntuals del Museu i arribem al cementiri de Pinós, l’últim tram és per carreteres estretes i amb moltes corbes.

Comencem a caminar a les 8,45, el dia està entre sol i núvol i la temperatura és agradable. Un senyal indica la carretera que puja fins al santuari, i nosaltres l’agafem en sentit invers. És una pista asfaltada i, a cada banda, camps de conreu acabats de segar. De lluny, el grup fa l’efecte d’una serp que s’estira al llarg de la carretera. De seguida agafem un bon ritme, i això que hi ha gent nova i és la primera etapa del nou curs (es veu que la gent s’ha entrenat aquest estiu...). Al darrera deixem el perfil retallat del santuari de Pinós col·locat sobre un turó. Tot el recorregut que farem és una extensió de perfils ondulats, coronats a la llunyania de turons, i amb “lloms”, molts lloms, de manera que quan creus que ja arribes dalt del llom, ve un tram pla i després un altre llom, i els anem comptant. El bosc dels voltants s’havia cremat en el gran incendi de 1998 i encara se’n veuen les traces, tot i que està bastant regenerat.

No trobem indicadors i els senyals antics estan molt esborrats. I així arribem cal Ponç, on els primers reservem lloc sota una alzina imponent i amb un banc de pedra corregut on hi cabem tots (de tota l’excursió és l’únic lloc adient per esmorzar). Desprès d’un bon esmorzar regat amb bon vi, continuem. Tenim un punt d’indecisió perquè hi ha tres camins junts i cap indicador. Sort d’un ciclista que ens indica el camí amb seguretat. El seguim fins que un de la colla ens fa parar perquè el seu “aparato” ens indica que anem al revés, i així és, efectivament. Aquest ciclista ens ha enredat i ens ha fet perdre mitja hora. Més avall trobem (amagat, com cal) el pal indicador i seguim fins al castell de Boixadors. Al Coll del Castell hi ha una casa abandonada; alguns pugem fins dalt del turó on hi ha el castell, i paga la pena. És un conjunt compost de diverses edificacions, una ermita del s. XI, amb diferents reconstruccions, i també una torre circular dins del castell del s. XIII; tot està fet de pedra ben escairada. Des d’allà la vista sobre la vall és molt bona. A partir d’aquí la pista de terra davalla ràpidament en direcció a Sant Pere Sallavinera. Passem pel davant de l’estació de tren que està allunyada del poble, quasi 2 km. La pista és una carretera molt avorrida i ara el sol pica de valent. La carretera passa per sota de l’autovia i enfila cap el poble que es dalt d’un turó. Aquesta última part es fa molt pesada, sembla que no arribis mai. Això sí, l’últim tram està molt ben senyalitzat, quan ja no fa falta.

Al final arribem a la plaça major i ens prenem un refresc ben merescut. A les 15,00 hores arribem al Museu de la nostra estimada ciutat

Veure fotos

GR 7
Quarta jornada:
Santuari del Miracle - Cementiri de Pinós

Data: 18 de maig 2019
Assistents: 24
Distància: 13,8 km

A les 7,00 del mati ja hi érem tots (avui som 24) i ens arriba un autocar petit per a 22 places. Moments d’indecisió fins que el xofer se’n va a buscar un altre autocar més gran; total que sortim del Museu a les 7,36, contrariats perquè normalment tot ens va rodat.
El viatge transcorre entre cels ennuvolats. Els núvols van variant i fent formes capricioses, allà un drac, més endavant un cavall, etc.; a estones plovisqueja, a veure que ens farà pel camí?. La silueta de Montserrat ens acompanya un bon tros, mig tapada pels núvols. A la carretera que va a El Miracle veiem perdius a la vora del camí i algun conill. Abans un parell de gossos perduts han travessat la carretera, amb perill per ells i pels cotxes.
Comencem a caminar des del Miracle a les 9,36. No plou però ens embolcalla la boira i fa fresca. El camí es bastant planer, ho serà tot el matí, s’aparta de la carretera i agafa un camí ample en paral·lel. Passa entremig de boscos de roures i alzines, a estones extensions de sembrats de cereals d’un verd intens. L’herbei està amarat de petites gotes de pluja que brillen amb els raigs del sol, és un bell espectacle.
Esmorzem a l’era de Can Marxant, amb vi, cafè, ‘carajillo’ i postres, i un cop refets tornem a caminar, avui per cert portem una bona marxa, el dia acompanya. L’aire és fresc i a estones perfumat d’herbes aromàtiques.
Arribem al santuari de Pinós, en un turó estratègic dominant la plana central de Catalunya, i allà precisament hi ha el centre geogràfic de Catalunya amb una rosa dels vents que ho assenyala. Desprès, agafem la carretera que baixa ràpidament durant 2 km per un paisatge de màquia i arbusts diversos que han sorgit desprès del gran incendi de 1998. Així arribem al cementiri de Pinós, on ens espera l’autocar que ens torna a casa.

Veure fotos

GR 7
Tercera jornada:
Olius - Santuari del Miracle

Data: 4 de maig 2019
Assistents: 20
Distància: 19 km

A les 9,00 del mati comencem a caminar des d’Olius, després de fer una visita a l’interior de l’església de Sant Esteve del segle XI, d’estil romànic llombard, un edifici notable col·locat estratègicament en un punt alt sobre el riu, i de la qual cal destacar la cripta a mig nivell de la nau principal.
El camí s’enfila per un corriol fins uns camps sembrats de cereals. Fa fresca i l’aire és net, el cel està entapissat de núvols blancs retallats sobre un blau intens. Al fons veiem les muntanyes del Prepirineu amb les puntes blanques per la neu caiguda aquesta setmana. Tot es verd, els colors són vius, les fulles lluents, no en va plogué ahir mateix, un dia que ni encarregat... Anem trobant cases de pagès senyorials, envoltades de grans extensions de sembrats, tot té una gran prestància, és un paisatge amable i senyorial.
El camí va alternant amb trams de carretera i així arribem a la petita ermita de Sant Honorat on esmorzem. A prop hi ha el cementiri de Solsona des del que es contempla una panoràmica extensa per sobre la ciutat. Quan arribem a Solsona albirem al lluny el perfil del castell de Castellvell sobre un cim que domina la ciutat. Travessem tot Solsona i enfilem cap El Miracle; tenim un moment de dubtes perquè els senyals no són clars, però arribem a La Rebollosa i allà agafem el bon camí, ample i de pendent suau. S’arriba al llogaret de Brics, conjunt de cases fetes amb pedra de la zona. D’allà ens dirigim a les basses petites i a la bassa gran de l’Alzina rodejada per vegetació, l’aigua és transparent i reflexa el blau del cel.
Aquests camins del Solsonès, que van ser arrasats per un gran incendi el 1998, ara estan repoblats sobretot per roures i alzines, es destaca algun pi que es va salvar de l’incendi, i també queden restes d’arbres cremats i podrits. No obstant el paisatge s’ha regenerat i alterna els boscos densos amb grans extensions de sembrats. Sembla que han introduït ramats de vaques perquè netegin el sotabosc, que és molt necessari. En la màquia destaquen grans mates de farigola que perfumen l’aire amb la seva intensa olor.
Uns corriols, ara més estrets, ens endinsen en el bosc i a estones hem de travessar sembrats, doncs aquests han ocupat el camí. Albirem al lluny les edificacions del Miracle, però abans el camí ens fa baixar i tornar a pujar més d’una vegada. L’arribada al santuari del Miracle sorprèn per la seva majestuositat, l’ordenació de les edificacions i les seves proporcions. La gran església està inacabada i pren un aire estrany. Dins l’església hi ha un retaule barroc del 1758 de notable importància.
Aquí acabem l’excursió i agafem l’autocar, se’ns ha fet tard. Pel camí una guineu creua la carretera. Arribem a casa una mica tard però contents.

Veure fotos

GR 7
Segona jornada:
Hostal del Pla - Olius

Data: 27 d'abril 2019
Assistents: 19
Distància: 14,6 km

Som a l’Hostal del Pla. Desprès de fer un cafè, comencem a caminar per una via paral·lel a la carretera que va a Solsona; un arbre imponent, sec, ens dona la sortida, el terreny és planer i l’herba verda, fa fresca de la bona, i anem en fila índia. Més avall, agafem un tram de carretera per deixar-la i seguir un camí cap que baixa al torrent, el creuem i a la dreta albirem una paret vertical coronada per les restes del castell de Lladurs, en una posició estratègica per defensar-se dels moros. El camí està poc indicat i amb les senyals esborrades, això ens fa fer alguna marrada i crea alguns dubtes que els valents exploradors resolen. Esmorzem a l’era de la masia de Can Burrells. Sobre nostre desfilen imponents una colla de voltors que s’estan en una feixa llunyana, on es reuneixen per menjar i xerrar, com nosaltres. Desprès de l’esmorzar, refets amb el vi, el cafè i complements, reprenem la marxa.
Aquests camins són amples (3 metres, aprox.), ben traçats i amb un pendent sostingut. El sol comença a apretar i ens anem traient la roba d’abric. Passem entremig de boscos d’alzines i algun pi. Trobem camps amb ramats de vaques que pasturen. Els prats tenen un color verd intens a causa de les pluges caigudes durant la setmana i el cel és d’un blau viu que retalla i emmarca un paisatge amable amb olors de farigola i romaní que convida a gaudir. Seguim la vall del Cardener, els rierols i torrents porten aigua abundant.
Arribem al final, a Olius. Hi ha un cementiri modernista, de l’arquitecte Bernardí Martorell, configurat d’una manera que s’integra a un paisatge amb gran pedres, i el cementiri queda dissolt i integrat en la natura d’una forma magnífica, en sobresurten una creu de quatre braços i, a dins, una petita capella amb volta en forma de paraboloide.

Veure fotos

GR 7
Primera jornada:
Sant Llorenç de Morunys - Hostal del Pla

Data: 30 de març 2019
Assistents: 19
Distància: 15 km

Avui comencem una nova aventura, en diuen GR-7 i va des d’Andorra fins a Fresques i mes enllà (creua la península ibèrica fins a Gibraltar). Nosaltres per raons logístiques comencem a S. Llorenç de Morunys. Estem ansiosos i delirosos com nens petits quan fan la primera excursió. L’autocar es petit, de 19 places i anem estrets, el comparo amb els avions de baix cost, però es igual estem contents i en general hi ha xerrera. Avui s’ha incorporat en Francesc i tenim la baixa de la Rosa.
Quan arribem a la plaça del poble ens trobem amb un autocar d’amics del museu de Badalona. Comencem a caminar a les 9,15 , sortim del poble observant les elegants cases d’estiueig amb teulades de pissarra, ens dirigim a S. Serni del Grau, del s. XI des de on s’albira el poble de Sant Llorenç, la pujada es suau, i ens endinsem dins del bosc. La temperatura es agradable, quan hem arribat s’ha dissol la poca boira que hi havia i fa un cel clar. A partir d’aquí la pujada es fa mes forta, per una camí molt ample i pedregós. A mitja pujada parem per esmorzar, el vi que no falti i avui bombons Ferrero.
A partir d’aquí ve una pujada molt forta, seguint el mateix camí ample que ens porta fins a Coll de Jou (1480 m.). Camí sembrat de grans pedres limitat pel bosc a banda i banda i a mà esquerra el torrent mes avall. El fort pendent ens fa parar a estones per refer-nos. A Coll de Jou trobem la carretera LV-4241 en una cruïlla que porta a Port del Comte i a Solsona. Seguim per la mateixa carretera un tram durant un recorregut de 250 m., i unes vistes privilegiades sobre la Vall del Lord i les muntanyes que delimiten per dalt cap a Port del Comte, les muntanyes de mes avall fetes de roca conglomerada semblen les de Montserrat amb unes formes mes rotundes i unes valls pregones.
Deixem la carretera i agafem un camí paral·lel a la carretera que va pel mig del bosc i enganya, perquè encara que la guia diu que es tot baixada, nomes fem que pujar, a estones en pla. Així arribem a l’Hostal del Vent, construcció abandonada amb entrada des de la carretera. Continuem per un camí paral·lel, ara es un prat pelat i desprès un bosc entre alzines, pins i matolls, farigola, etc.. A partir d’aquí hi ha una forta baixada per un camí ample entremig del bosc format per còdols, arrels i tot el material perillós que us pugueu imaginar per tal de veure si algú queia, però no, estem avesat , i així arribem a l’Hostal del Pla, construcció rural de pedra on ens espera una cervesa ben fresca a la que convida en Joan. Aquí s’acaba l’excursió, agafem l’autocar i cap a casa, arribem ja amb l’arròs covat, però ha valgut la pena. De tornada la carretera fins a Solsona es molt bona, res a veure amb l’anada que des de Manresa ens ha fet anar per una carretera plena de corbes, amb revolts tancats i forta pendent que ha fet marejar a alguns.

Veure fotos