PORTAL    D'ON VENIM    FOTOS I VÍDEOS



Ruta imaginària per a confinats
Quarta i darrera etapa: Coll dels Lladres al Castell dels Tres Dragons

Data: 16 de maig de 2020
Assistents: 22
Distància: 17,5 km

A les 7,00 del mati hem arribat tots puntuals, com sempre, i anem entrant a l’autocar amb les mesures que ja prenem habitualment. El dia està ennuvolat i fa fresqueta. El viatge és tranquil, hi ha poc trànsit per la carretera. Deixem la general i per un camí estret ens plantem prop del Coll dels Lladres.
El camí, ben indicat ens porta per un sender estret, emboscat. Ara comença una pluja suau i persistent, gairebé no se sent, com un murmuri. L’ambient s’omple d’una sensació d’aire fresc que penetra en els pulmons i els eixampla. L’herba te un color verd intens perlejat per les gotes de pluja, hi ha un silenci total. Al cap d’una hora, para la pluja i surt el sol que escalfa de valent.
Anem pujant i en una clariana seiem per esmorzar. Avui hi ha cafè, anís i xocolates. Mentrestant els companys boletaires s’endinsen en el bosc i quan ja hem acabat d’esmorzar tornen amb un cistell ple de bolets.

Reprenem la caminada més contents, el paisatge ara és suau, amb ondulacions i camps ufanosos, alguns ja es preparen per a la sega del mes vinent. Enmig del camí, una alzina més que centenària ens saluda amatent. Una bassa natural envoltada de joncs recull una família d’ànecs que xipolleja despreocupadament.
Mes enllà, un ramat de vaques pasturen o jeuen i les més petites estan acompanyades d’un toro imponent que les vigila de lluny.
El camí puja i baixa però no es dificultós, i tots estem de bon humor, parlant, però mantenint les distàncies. És una manera diferent però ens anem acostumant a “la nova normalitat”.

Al final de l’excursió ens espera un castell poderós encimbellat sobre un substrat de roca que atreu poderosament l’atenció. Quan hi arribem la porta principal és oberta i hi entrem. L’amo del castell ens invita i ens ensenya el pati d’armes i les estances de la planta baixa (cavallerisses, etc). Treu un porró de vi que ens anem passant i mentrestant ens explica l’historia del castell, que ve de l’època medieval. La seva família el va comprar i l’han anat conservant, i està en molt bones condicions. Diu que, fins i tot, l’han llogat per fer pel·lícules i anuncis.
Sortim del castell i a poca distància trobem la carretera on ens espera l’autocar.
Aquesta és l’última crònica imaginària del temps del confinament. La propera ja ens tornarem a trobar per gaudir d’una excursió com cal. I, amb les ganes que tenim, la gaudirem com mai.
Bona setmana i fins aviat

Gabriel.

Ruta imaginària per a confinats
Tercera etapa: De Bellavista de Blancaflor al Coll dels Lladres

Data: 2 de maig de 2020
Assistents: 24
Distància: 15,6 km

A les 7,00 del matí ja som tots davant del Museu i, com sempre, ens saludem amb el colze o “ a la japonesa” i entrem a l’autocar. Amb guants i mascaretes semblem treballadors que els traslladin a un laboratori químic. La gent està una mica esverada, ja es preveu el final del confinament i tots tenim ganes de fer una excursió “real”, no virtual.

Al matí fa fresqueta, i portem una jaqueta, que ens anirem traient pel camí. El viatge se’ns fa curt i aviat som al bonic poble de Bellavista de Blancafort. El poble està mig dormint, son les 8,30 i tot està en silenci. Comencem a caminar per un sender ben indicat que deixa enrere els camps de cultiu que voregen el poble. Hi ha una mica de boira matinal, que poc desprès s’anirà esvaint per donar lloc a un dia esplèndid amb calor més pròpia de juliol que de maig, també el vestuari ha canviat i ja predomina la màniga curta.

Les herbes estan altes i el camp te tots els colors de la primavera, se t’eixampla el cor. Més endavant entrem dins d’un bosc. En Joan no se’n pot estar de caçar bolets, i en troba, el mal és que s’ha despistat i l’hem d’esperar una estona. Què hi farem, però ja li perdonem.

Per un camí lateral se’ns apareix un xicot alt, ros, colrat pel sol, calçat amb bones botes de muntanya, una bona motxilla i un sac de dormir. Diu que és alemany, d’un poblet de la Selva Negra. Que volia conèixer Catalunya i la crisi del coronavirus, l’ha atrapat aquí i per ara no pot tornar. Sobreviu com pot, i si no troba un lloc on el deixin dormir planta la tenda i ja està. És un xicot agradable; al cap d’una estona ens deixa, perquè agafa una altra ruta.

El camí fa baixada cap el riu. En una cruïlla arribem a una pista ample, però nosaltres hem de seguir per un corriol emboscat, embarrat i relliscós. Quan arribem al riu, l’hem de passar a gual,amb molt de compte, algú hi va a parar de cul, res una caiguda lleu i una mullena que el sol assecarà.

Desprès, ens enfilem costa amunt pel mig d’un bosc espès que amb prou feines deixa veure el sol. Mes amunt es va aclarint i al fons albirem el coll.

L’excursió d’avui es fa pesada, no només per la calor, sobretot pels desnivells. Per sort, tot i l’aturada, encara conservem les forces i la forma física.

A prop del coll, en una carretera secundària, ens espera l’autocar. Avui no hi ha cervesa ni vermut, que hi farem, un altre dia serà.

Gabriel.

Ruta imaginària per a confinats
Segona etapa: De la Fageda a Bellavista de Blancaflor

Data: 18 d'abril de 2020
Assistents: 26
Distància: 14,5 km

A les 7,00 del mati ja estem tots al punt de sortida (avui som 26, cada dia més, la gent en te moltes ganes). Ens saludem amb el colze i anem entrant d’un en un a l’autocar d’en Bello que ha estat desinfectat i te el certificat corresponent. El xofer està separat de la resta per una mampara de metacrilat. L’autocar es més gran del compte, i per això anirem amples. Abans de pujar-hi, en Joan ens reparteix guants i mascaretes, alguns ja en porten de casa, alguns amb l’escut del Barça, o de la Penya, o del Badalona, o del Granada, fa goig i tot tant de “colorido”.

L’autocar llisca plàcidament per les carreteres desertes, obrint-se pas enmig de la boira matinal. Avui tot el dia estarà núvol, a voltes sembla que es posarà a ploure, però el dia aguanta. En poc més d’hora i mitja som al mateix lloc on vam acabar fa quinze dies. Fa una fresca agradable i això ens estimula l’organisme, i més desprès de tants dies de confinament, alguns fan estiraments, com els gats...

Al començament el camí transcorre per dins d’una fageda, els grans arbres i el silenci ens embolcallen i fan una sensació estranya, com de conte. Anem fent a bon pas, un darrera l’altre, és un caminar diferent, com ho diria, més compassat i així no ens perdem (ei tampoc és que ens perdem mai...). En un moment un gos pigall d’un mas proper ens acompanya, perquè aquests dies no te res més per fer. De fet ens acompanyarà fins que arriba la pujada forta, llavors ens ha dit “ja us ho fareu”. Ara el camí es fa més estret i puja de forma abrupta fent ziga-zagues . Els avis ens fatiguem i ens cal aturar-nos una estoneta. Estem totalment envoltats de bosc; de sobte s’obre una clariana i ja veiem al final de la pujada una explanada de pedra. És com un tron que domina tota la vall i les muntanyes del fons. El sol ens acompanya tímidament.

Allà al fons, a la dreta, una cascada d’aigües cristal·lines cau a plom des d’una bona alçada i fa aixecar escuma quan topa amb la piscina que es forma al final. Ens agrada aquest lloc i parem per esmorzar. El sol ja pica de valent, i sobre els nostres caps un parell d’àligues ens obsequien amb el seu ballet compassat i magnífic, en fi... que més volem.

Avui si que hi ha cafè i “carajillo”, això si el prenem amb guants, i el vi que no falti.
Esperem amb ànsia el final de l’etapa, perquè celebrem que la Rosa va fer 80 anys (ja fa dies) i ens convida a un vermut, i en Joan , fent una excepció, ho ha preparat tot.
Desprès d’un bon esmorzar descendim del cingle per un caminoi estret que ben aviat ens porta a uns camps més planers, curulls de tota classe de flors, que fa bonic de veure, sentim el seu perfum, i contemplem les papallones que van saltant de flor en flor. Aquesta setmana de pluja ha anat molt bé pels camps, les fulles estan com acabades de netejar, tot és brillant, esplendorós...

Ens sentim com els únics habitants d’aquest planeta, que la natura ens mira a nosaltres, de fet es perceben petits ulls amagats que ens espien...
Al fons albirem el campanar del poble, i el castell una mica mes lluny. Tot el poble està ajaçat al voltant de l’església i esglaonat seguint els pendents del terreny.
Quan arribem al poble ens sorprenen uns cants que venen dels balcons de les cases, la gent de la coral canta per a nosaltres, perquè devem ser els primers que venim des del confinament. Ens arribem a l’únic bar del poble que ens el reserven exclusivament per a nosaltres, perquè hi puguem estar amples.

El vermut és esplèndid: apart de patates fregides i olives, hi ha escopinyes, navalles, musclos, uns popets, uns bunyols, etc. Regat amb vermut de l’Espinaler, o cervesa per qui no li agradi. En fit tot molt bé, gràcies Rosa. I així, entonats, fem cap a l’autocar que ens retorna a casa.

Una jornada inoblidable que ens enforteix l’esperit de cara als dies de confinament que encara vindran.

Gabriel.

Ruta imaginària per a confinats
Primera etapa: De Can Pins a la Fageda

Data: 4 d'abril de 2020
Assistents: 24
Distància: 15 km

A les 7,00 del matí ja estàvem tots davant del Museu (avui som 24). Encara és fosc. Arriba, puntual, l’autocar d’en Bello, prèviament desinfectat. Abans de pujar a l’autocar, en Joan ens reparteix a tots guants i mascaretes (no gratis, ja ho trobarem tot plegat).

El viatge transcorre plàcidament, no hi ha ningú a la carretera i els paisatges es succeeixen davant dels nostres ulls àvids, desprès de tants dies de confinament, per veure el cel i el paisatge de les nostres terres. Es sol, mentrestant, es va traient la mandra i surt poc a poc com si no volgués destorbar la pau d’aquest matí. En poc més d’una hora arribem a lloc.

Cal tapar-se perquè fa fred, alguns amb el tapaboques. Altres ens guardem ara la mascareta i els guants, si no al final del matí la mascareta ens haurà deixat la cara marcada, però els més prudents no se la treuen...

Ha plogut fa poc i el terra encara està moll. Ara no plou però la boira i la fresca ens embolcallen una bona estona. Després algun núvol escadusser. El camí és bastant planer, durant el matí anirem pujant i baixant, i passa entremig de boscos de roures i alzines. A estones extensions de sembrats robats al bosc, tiges de cereals d’un verd intens perlejats amb petites gotes de pluja que brillen amb els raigs de sol, és un bell espectacle.

Esmorzem en una petita clariana, avui cadascú amb el seu entrepà sense compartir res, i mantenint la distància de seguretat, res de confiances. Només compartim la bota de vi, això sí, amb guants.

Portem una bona marxa però sense córrer, com fem sempre, anem distanciats cosa de dos metres i semblem una filera d’indis autòctons.

Ens amarem i gaudim de l’aire fresquet, del sol, de tota la natura que ens envolta. Estem sols, la natura i nosaltres, hi ha un silenci total, és com si descobríssim la natura d’abans de la vinguda de l’home. És realment corprenedor i fa una esgarrifança a la pell, una alegria, una satisfacció profunda d’agermanament amb la nostra germana la terra...

Al mig dels camps unes perdius caminen tranquil·lament passant de nosaltres, més enllà uns conills corren i miren d’atrapar-se els uns als altres. En un punt un cabirol fa un salt gràcil per sobre del camí i s’endinsa altra vegada al bosc. En el roquissar les marmotes es criden entre elles i prenen el sol damunt les pedres. Els animals estan a gust i nosaltres som els forasters, si no benvinguts, tolerats.

Al fons la silueta d’un castell alterós damunt d’un cim i al costat una ermita, retallant-ne sota un cel blavíssim. A la llunyania, unes àligues assagen un vol a mode de ballet aeri.

El camí va serpentejant i descendint bruscament, pel mig travessem un rierol, a gual, alguns el voregen i algú hi passa pel mig. L’aigua és transparent i la seva remor ens acompanya força estona. Al final veiem la majestuosa fageda, amb arbres vells i savis, centenaris, que amb la seva ombra ens protegeixen de l’escalfor del sol, que ara ja pica de valent. Uns pocs quilòmetres més i arribem a la carretera, on ens espera l’autocar i cap a casa.

Tornem a l’autocar amb un somriure als llavis, satisfets i plens d’energia que ens servirà per aguantar aquest llarg període de confinament.

Gabriel